La nit obscura
Explicació dels versos que mostren com l'ànima ha de comportar-se en el camí espiritual per arribar a la perfecta unió d'amor amb Déu, tal com és possible assolir-la en aquesta vida. En aquests versos s'exposen, a més, les propietats de qui ha assolit aquesta perfecció. Tot això és obra del fra Joan de la Creu, carmelita descalç, autor, entre d'altres, dels esmentats versos.
PRÒLEG AL LECTOR
En aquest llibre, primer de tot, es transcriuen els versos que tinc la intenció d'exposar. A continuació, s'explicarà cada vers individualment, col·locant-lo abans del seu comentari; després s'explicaran els versos individuals, citant-los sempre abans. En els dos primers versos es descriuen els efectes de les dues purificacions espirituals, respectivament de la part sensitiva i de la part
espiritual de l'home. En els altres sis s'il·lustren els diversos i meravellosos efectes de la il·luminació espiritual i de la unió d'amor amb Déu.
VERSOS DE L'ÀNIMA
1. En una nit obscura,
amb ansietats, tota inflamada pel meu amor,
oh, sort afortunada!,
vaig sortir, i no vaig ser notada,
mentre la meva casa estava abandonada al son.
2. En la foscor i més segura,
per l'escala secreta, disfressada,
oh, sort afortunada!,
en la foscor i ben amagada,
mentre la meva casa estava abandonada al son.
3. En la nit gojosa,
en secret, sense ser vista,
sense veure res,
né altra llum ni guia tenia
sinó aquella que al cor m'encenia.
4. I aquesta em guiava,
més segura que el sol a migdia,
allà on m'esperava
1qui jo ben coneixia,
en un lloc on ningú no es veia.
5. Nit que em vas guiar,
oh, nit més que l'alba complaguda!
Oh, nit que vas reunir
l'Estimat amb l'estimada,
estimada en l'Estimat transformada!
6. Al meu pit florit,
que intacte només per a ell tenia reservat,
allà es va posar adormit
i jo el acariciava,
i la cabellera dels cedres ell ventilava.
7. La brisa d'alt cim,
allora que els seus cabells desfeia,
amb la seva mà lleugera
el meu coll ofegava
i tots els meus sentits en èxtasi raptava.
8. Allà vaig jacre, em vaig oblidar,
el rostre sobre l'Estimat vaig reclinat,
tot va acabar i vaig reposar,
deixant tot pensament
entre els gisols perdut i oblidat.
Fi
Comença l'explicació dels versos que mostren de quina manera l'ànima ha de recórrer el camí de la unió d'amor amb Déu, explicació composta pel pare fra Joan
de la Creu, carmelita descalç. Abans de començar l'explicació d'aquests versos, és oportú recordar que l'ànima els recita quan ja ha arribat a l'estat de perfecció, és a dir, a la unió d'amor amb Déu. Ja ha superat les dures i tormentades proves interiors posades al llarg de la via estreta que condueix a la vida eterna, de la qual parla el Senyor en l'evangeli (Mt 7,14) i a través de la qual habitualment passa per arribar a la sublim i feliç unió amb Déu. Com que aquesta via és tan estreta i tan pocs són els que la recorren, com diu encara el Senyor (Mt 7,14), l'ànima ha de considerar una sort realment afortunada haver arribat mitjançant ella a l'esmentada perfecció d'amor. Això és el que canta en
aquest primer vers, anomenant molt apropiadament nit obscura aquesta via angosta, com explicaré més endavant en els versos individuals del vers. L'ànima, doncs, tota contenta
d'haver passat per aquesta via estreta i d'haver obtingut tant de bé, s'expressa de la manera següent.
