SANT JOAN DE LA CREU
La nit obscura
Explicació dels versos que mostren com l'ànima ha de comportar-se en el camí
espiritual per arribar a la perfecta unió d'amor amb Déu, tal com és possible
aconseguir en aquesta vida. En aquests versos s'exposen, a més, les propietats de
col qui ha aconseguit tal perfecció. Tot això és a firma de fra Joan de la
Creu, carmelita descalç, autor, entre altres coses, dels esmentats versos.
PRÒLEG AL LECTOR
En aquest llibre s'hi reprodueixen, en primer lloc, els versos que tinc la intenció d'exposar. A continuació
s'explicarà cada vers individualment, col·locat abans del seu comentari; després s'explicaran
els versos individuals, citant-los sempre abans. En els dos primers versos es descriuen els
efectes de les dues purificacions espirituals, respectivament de la part sensitiva i de la part
espiritual de l'home. En els altres sis s'il·lustren els diversos i meravellosos efectes
de l'il·luminació espiritual i de la unió d'amor amb Déu.
VERSOS DE L'ÀNIMA
1. En una nit obscura,
amb ansietats, tota inflamada pel meu amor,
oh, sort afortunada!,
vaig sortir, i no vaig ser notada,
mentre la meva casa estava abandonada al son.
2. A les fosques i més segura,
per l'escala secreta, disfressada,
oh, sort afortunada!,
a les fosques i ben amagada,
mentre la meva casa estava abandonada al son.
3. En la nit gojosa,
en secret, sense ser vista,
sense veure res,
i cap altra llum ni guia tenia
sinó aquella que al cor em cremava.
4. I aquesta em guiava,
més segura que el sol a migdia,
allà on m'esperava
1qui bé jo coneixia,
en un lloc on ningú no es veia.
5. Nit que em vas guiar,
oh, nit més complaguda que l'alba!
Oh, nit que vas reunir
l'Estimat amb l'estimada,
estimada en l'Estimat transformada!
6. Al meu pit florit,
que intacte només per a ell tenia reservat,
allà es va posar adormit
i jo el acariciava,
i la cabellera dels cedres ell ventilava.
7. La brisa d'alt cims,
allora que els seus cabells desfeia,
amb la seva mà lleugera
el meu coll ofegava
i tots els meus sentits en èxtasi arrebassava.
8. Allà em vaig estirar, em vaig oblidar,
el rostre sobre l'Estimat vaig inclinar,
tot va acabar i em vaig reposar,
deixant tot pensament
entre els liris perdut i oblidat.
Fi
Comença l'explicació dels versos que mostren de quina manera l'ànima ha de recórrer el
camí de la unió d'amor amb Déu, explicació composta pel pare fra Joan
de la Creu, carmelita descalç.
Abans de començar l'explicació d'aquests versos és oportú recordar que l'ànima els
recita quan ja ha arribat a l'estat de perfecció, és a dir, a la unió d'amor amb Déu.
El ja ha superat les dures i atormentades proves interiors posades al llarg del camin estret que
condueix a la vida eterna, del qual parla el Senyor en l'evangeli (Mt 7,14) i a través del qual
habitualment passa per arribar a la sublim i feliç unió amb Déu. Com que
aquest camí és tan estret i tan pocs són els que el recorren, com diu encara el
Senyor (Mt 7,14), l'ànima ha de considerar una sort realment afortunada el ser
arribada mitjançant ell a l'esmentada perfecció d'amor. Això és el que canta en
aquest primer vers, anomenant molt pròpiament nit obscura aquest camí estret,
com explicaré més endavant en els versos individuals del vers. L'ànima, doncs, tota contenta
d'haver passat per aquest camí estret i d'haver obtingut tant de bé, s'expressa de la manera
que segueix
