Sant Joan Bosco
Sant Joan Bosco
A Castelnuovo d'Asti, en una masia de pagesos de condició modesta, a la fracció I Becchi, el 16 d'agost de 1815 va néixer Giovanni.
Nascut sota el Regne de Sardenya, morirà a Torí, capital del Regne d'Itàlia, el 31 de gener de 1888.
A dos anys, Giovanni perd el seu jove pare Francesco a causa d'una greu malaltia.
A l'edat de nou anys, Giovanni, el futur patró de tots els educadors, va fer un somni profètic que ell mateix explica en les seves MEMÒRIES [llegeix a peu de pàgina el relat del somni], somni presagi que, en síntesi, anticipa en visió el que serà en el futur el seu ministeri educatiu cap als nens pobres i desfavorits: una nova manera d'educar la joventut, diferent dels rígids mètodes habituals de l'època: privilegiar el mètode preventiu respecte al repressiu, és a dir, la pastoral impregnada de tanta caritat.
Durant molts anys, Giovanni va alternar l'estudi i la feina per realitzar el seu somni vocacional: esdevenir sacerdot diocesà.
Va acceptar feines de tota mena per mantenir-se en els estudis i va poder exercir en moltes ocasions rols d'educador, meravellant tothom per la modalitat innovadora de la seva ensenyança, la creativitat i la bondat d'ànim, l'amor pels darrers i més necessitats d'aprendre quant el Senyor estima els febles i els descartats per la societat, en un context històric i social en què l'ensenyament i l'atenció als joves eren totalment desatents.
Amb aquest esperit missionari, el 1835 entra al seminari de Chieri i el 5 de juny de 1841 esdevé sacerdot a l'arquebisbat de Torí.
Ja l'any de l'ordenació, don Giovanni Bosco comença a freqüentar els carrers i les places de Torí, recollint les confidències dels nens treballadors de 7 anys, dels adolescents desenganyats i resignats i dels joves rebels sense esperances.
Comença a reunir els primers nois i dona vida al primer Oratori de don Bosco.
Els nois creixen ràpidament en nombre i, per ajudar don Bosco, acudeixen altres joves sacerdots; amb el temps, els mateixos nois, en créixer en edat, esdevenen educadors dels més joves en els valors cristians.
El 1846, don Giovanni Bosco pot disposar d'un espai propi a Valdocco i el 1854 funda la Societat Salesiana i, el 1864 i el 1872, amb la col·laboració de santa Maria Domenica Mazzarello, funda l'Institut de les Filles de Maria Auxiliadora per acollir i formar la joventut femenina en el treball i la família.
En aquests anys, sota la benedicció del papa Pius IX i l'aprovació de bisbes i cardenals de diverses diòcesis d'Itàlia, els Salesians creixen i les seves escoles professionals es difonen arreu del Regne d'Itàlia.
El 1875 parteix la primera expedició salesiana missionera cap a l'Argentina, terra de gran migració per als italians, i el 1876 també les salesianes Filles de Maria Auxiliadora s'embarquen de Gènova cap a Buenos Aires.
Al llarg dels anys, joves molt joves van poder aprendre un ofici i ser contractats a les fàbriques, impremtes, tallers, sastreries i sabateries.
Don Bosco va promoure i imposar fins i tot el contracte escrit per protegir els seus estudiants. Molts artesans encara avui s'anomenen Salesians per l'origen de la seva formació.
El relat del somni profètic del petit Giovanni Bosco, extret de les seves MEMÒRIES,
somni que don Bosco explicava als nois dels seus Oratoris:
"A nou anys vaig fer un somni. Em semblava estar a prop de casa, en un pati molt ampli, on es divertia una gran quantitat de nois. Uns reien, altres jugaven, no pocs blasfemaven. En sentir les blasfèmies, em vaig llançar al mig d'ells. Vaig intentar fer-los callar fent servir punys i paraules.
En aquell moment va aparèixer un home majestuós, vestit noblement. Un mantell blanc li cobria tota la persona. La seva cara era tan lluminosa que no aconseguia fixar-hi la mirada. Ell em va cridar pel nom i em va ordenar posar-me al capdavant d'aquells nois. Va afegir: «Hauràs de fer-te'n amic no amb les percoses, sinó amb la mansuetud i la caritat. Anem, parla, explica'ls que el pecat és una cosa dolenta i que l'amistat amb el Senyor és un bé preciós». Confós i espantat, vaig respondre que jo era un noi pobre i ignorant, que no era capaç de parlar de religió a aquells mals fills.
En aquell moment, els nois van cessar les baralles, els crits i les blasfèmies i es van recollir tots al voltant d'aquell que parlava. Gairebé sense saber què feia, li vaig preguntar: «Qui sou vosaltres, que em maneu coses impossibles?» «Precisament perquè aquestes coses et semblen impossibles –va respondre–, hauràs de fer-les possibles amb l'obediència i adquirint la ciència». «Com podré adquirir la ciència?». «Jo et donaré la mestra. Sota la seva guia esdevé savi, però sense ella, fins i tot qui és savi esdevé un pobre ignorant». «Però qui sou vosaltres?». «Jo sóc el fill d'aquella a qui la teva mare t'ensenyava a saludar tres vegades al dia». «La mare sempre em diu que no estigui amb els que no conec, sense el seu permís. Per tant, digueu-me el vostre nom». «El meu nom, pregunta'l a la meva mare».
En aquell moment, vaig veure a prop seu una dona majestuosa, vestida amb un mantell que resplendia per tot arreu, com si en cada punt hi hagués una estrella molt lluminosa. Veient-me cada cop més confós, em va fer senyal d'anar a prop seu, em va prendre amb bondat de la mà i em va dir: «Mira». Vaig mirar i vaig adonar-me que aquells nois havien desaparegut tots. Al seu lloc hi havia una multitud de cabrits, gossos, gats, ossos i diversos altres animals. La dona majestuosa em va dir: «Aquí és el teu camp, aquí és on has de treballar. Creix humil, fort i robust, i el que ara veuràs passar amb aquests animals, tu ho hauràs de fer pels meus fills». Vaig tornar a mirar i, al lloc dels animals ferotges, van aparèixer tantes mateix ovelles mansuetes que saltaven, corrien, balaven i feien festa al voltant d'aquell home i d'aquella senyora. En aquest punt, al somni, em vaig posar a plorar. Vaig dir a aquella senyora que no entenia totes aquelles coses. Aleshores em va posar una mà al cap i em va dir: «A la seva hora, ho comprendràs tot».
Havia acabat de dir aquestes paraules quan un soroll em va despertar. Tot havia desaparegut. Vaig quedar atònit. Em semblava que les mans em feien mal pels punys que havia donat, que la cara em cremava pels cops rebuts. Al matí vaig explicar immediatament el somni, primer als germans, que es van posar a riure, i després a la mare i a l'àvia. Cadascú va donar la seva interpretació. Giuseppe va dir: «Esdevindràs un pastor». La meva mare: «Qui sap si no esdevindré sacerdot». Antonio va dir amb maldat: «Seràs un cap de bandits». La paraula final la va dir l'àvia, que no sabia ni llegir ni escriure: «No cal creure als somnis». Jo era del parer de l'àvia. No obstant això, aquell somni no vaig aconseguir mai treure-m'l del cap."
Dels MEMÒRIES de don Bosco
