Sant Lluís Gonzaga
Sant Lluís Gonzaga, jesuïta, primogènit de vuit fills de Ferrante Gonzaga, marquès de Castiglione delle Stiviere, va néixer el 1568 al castell familiar i va morir a Roma el 1591, amb només 23 anys.
Des de la primera infància va manifestar un gran amor per la pregària.
Als 8 anys, Lluís va ser traslladat a la Cort dels Mèdici a causa d'una epidèmia que va esclatar al feu mantuà i, ben aviat adolescent, a Florència va consagrar la seva vida al Senyor a la Basílica de la Santíssima Anunciació.
El 1580 va rebre la Primera Comunió de sant Carles Borromeu.
L'any següent, el pare el va enviar a la Cort de Felip II a Madrid, on va iniciar els estudis més importants de l'època: filosofia, teologia, matemàtiques, lletres, lògica, etc.
El 1585, als 17 anys, va renunciar al marquesat i va entrar a la Companyia de Jesús a Roma. Aquí va completar els seus estudis: sant Robert Bellarmino va ser el seu mestre i director espiritual.
El 1590 va esclatar una altra epidèmia a Roma, en la qual van morir fins i tot tres pontífexs: en assistir els malalts amb els seus germans jesuïtes, juntament amb sant Camil de Lèllis, es va contagiar i va morir el 21 de juny de 1591, amb 23 anys d'edat.
A l'església de Sant Ignasi de Roma es troba el cos de sant Lluís Gonzaga, patró de la joventut i dels malalts.
(Duchessa Marta Tana)
Cantaré sense fi les gràcies del Senyor.
Jo invoco sobre tu, senyoria meva, el do de l'Esperit Sant i consolacions sense fi. Quan em van portar la teva carta, encara em trobava en aquesta regió dels morts. Però animem-nos i dirigim les nostres aspiracions cap al cel, on lloarem Déu etern a la terra dels vius. Per la meva part, hauria desitjat trobar-m'hi fa temps i, sincerament, esperava partir-hi ja abans d'ara.
La caritat consisteix, com diu sant Pau, en «alegrar-se amb els que són en la joia i plorar amb els que són en el plor». Per tant, mare il·lustre, has d'alegrar-te molt perquè, per mèrit teu, Déu m'indica la veritable felicitat i em llibera de la por de perdre'l. Et confessaré, o il·lustre senyora, que meditant la bondat divina, mar sense fons ni límits, la meva ment es perd. No puc comprendre com el Senyor mira la meva petita i breu fatiga i em premia amb el descans etern i des del cel m'invita a aquella felicitat que fins ara he cercat amb negligència i m'ofereix a mi, que pocs plors he vessat per ell, aquell tresor que és el coronament de grans fatigues i plors.
O il·lustre senyora, guarda't d'ofendre la bondat divina infinita, plorant com mort qui viu davant Déu i que amb la seva intercessió pot atendre les teves necessitats molt més que en aquesta vida.
La separació no serà llarga. Ens veurem al cel i, junts, units a l'autor de la nostra salvació, gaudirem de joies immortals, lloant-lo amb tota la capacitat de l'ànima i cantant sense fi les seves gràcies. Ell ens pren allò que abans ens havia donat només per posar-ho en un lloc més segur i inviolable i per adornar-nos amb aquells béns que nosaltres mateixos triaríem.
He dit aquestes coses només per obeir al meu ardent desig que tu, o il·lustre senyora, i tota la família, considereu la meva partida com un esdeveniment alegre. I tu continua ajudant-me amb la teva beneïció materna, mentre estic en mar cap al port de totes les meves esperances. He preferit escriure't perquè no m'ha quedat res amb què manifestar-te d'una manera més clara l'amor i el respecte que, com a fill, deuc a la meva mare.
