Sant (pare) Pio
Pare Pio
de nom de pilaire Francesc Forgione, quart de vuit germans, va néixer a Pietrelcina, petit poble campan a la província de Benevento, d'una família camperola, treballadora i pietosa.
El pare Orazio i la mare Maria Giuseppa, devota de sant Francesc, van batejar el futur pare Pio el dia següent al seu naixement, el 25 de maig de 1887, a l'església de santa Anna.
Com a tots els nens d'origen camperol, no va poder assistir regularment a l'escola per ser útil a la família. Amb l'ajuda del pare Domenico Tizzani, als dotze anys va obtenir el títol de primària i va poder continuar els estudis de secundària.
La seva vocació a la vida consagrada va estar marcada des de petit: dialogava constantment amb el seu Àngel custodi i sovint s'apartava dels seus companys de joc per tenir moments de pregària en solitud. Aviat va ser atret pel hàbit franciscà a causa de les visites esporàdiques al poble per recollir almoines del germà Camillo del monestir de Morcone,
A l'edat de 14 anys va fer petició per entrar de novici a l'Orde de sant Francesc, però va haver d'esperar els 15 anys per entrar al convent, on prendria el nom de pare Pio.
Per motius de salut passaria molt de temps a casa, alternant períodes al convent i tornades a casa
Un cop completats els estudis, va ser ordenat sacerdot el 10 d'agost de 1910 a la catedral de Benevento, però la salut sempre precària li va impedir viure al convent.
El pare Pio va ser assistit constantment per dos directors espirituals: els fenòmens místics es van intensificar cada cop més amb els anys, afligit sense treva per vexacions diabòliques alternades amb èxtasis i visions celestials: va ser evident que Déu va confiar al pare Pio una gran missió per a la salvació de moltes ànimes.
El setembre de 1911 apareixen a les mans del pare Pio les estigmes «provisionals», un fenomen molt dolorós que el pare Pio intenta mantenir amagat, informant només els directors espirituals.
El juliol de 1916 entra al convent de San Giovanni Rotondo i hi romandrà fins al dia de la seva mort, el 23 de setembre de 1968.
De seguida és encarregat d'ensenyar i acompanyar espiritualment els novicis, però aviat també moltes altres ànimes, fidels fora del convent, demanen direcció espiritual i el pare Pio les acompanya des del confessional i per carta. Aviat neix el primer grup de pregària: en seguiran anys després i arreu del món nombrosos altres.
A causa de les dolentes condicions de salut del pare Pio, el 1918 és dispensat del servei militar pel districte de Benevento.
Els fenòmens místics es succeeixen junts amb lluites contra el maligne i alhora assistim a nombroses conversions al Senyor i també a guaricions físiques i miracles de tota mena. Segueixen peticions al pare Pio de gràcies de tot el món a causa de la difusió a la premsa de les notícies extraordinàries lligades a testimonis de guaricions d'ànimes i físiques en totes les parts del món, també a distància.
El 5 d'agost de 1918 el pare Pio veu intensificar-se la càrrega de la creu que Jesús li demana de portar: rep la visió d'un Àngel que li llança una llança incandescent i rep la «transverberació del cor»: el 20 de setembre de 1918 rebria les «estigmes permanents».
Dura va ser la lluita contra una part de les autoritats eclesials que veien en el pare Pio comportaments il·lusoristes o, pitjor, presències malignes en el fraire.
La persecució, malgrat la benevolència dels papes que es van succeir, va durar diversos anys per part del Sant'Ofici, fins a arribar a la suspensió «a Divinis» durant tres anys, ordenant al pare Pio la suspensió de les confessions i obligant-lo a celebrar la Missa en privat.
A partir de 1933 podrà reprendre la celebració de la Santa Missa a l'església i la confessió. Multituds innumerables acudeixen al seu confessional: homes polítics, militars, científics, molts malalts de l'esperit. Una petició infinita de gràcies especials a un fraire ferit en l'esperit i en el cos, clavat durant catorze o més hores cada dia al confessional. La seva fama es difon per tot el món, els diaris en totes les llengües expliquen els seus miracles, el do de l'introspecció, perfums i bilocacions: una multitud immensa acudeix al convent de Pietrelcina i en totes les parts del globus es multipliquen els Grups de Pregària del pare Pio.
Les ofrenes dels fidels agraïts per les gràcies rebudes arriben copioses al convent de San Giovanni Rotondo i el pare Pio, el 5 de maig de 1958, podrà inaugurar l'hospital «Casa Sollievo della Sofferenza», adjacent al convent, encara avui monument emblema de la fe en la Providència Divina i instrument de caritat cap als pobres i patents, nascut en una zona deprimida d'Itàlia, exemple de Sanitat Pública eficient i centre de Recerca Mèdica d'avantguarda renom al món científic.
És a més, la Casa Sollievo della Sofferenza, Escola altament professional de formació especialitzada per al personal mèdic i d'infermeria.
També des del punt de vista de la gestió bioalimentària, vanta la producció pròpia de verdures, carn i formatges i vi del territori propi de la Casa Sollievo della Sofferenza.
El pare Pio, en acomiadar-se d'aquest món el 23 de setembre de 1968, deixa una immensa herència espiritual i de caritat concreta, que, com ell mateix va deixar dit i escrit: la Providència no s'esgotarà amb la seva partida.
El 16 de juny de 2002, la seva Santetat Joan Pau II proclama el pare Pio SANT i al Calendari Romà s'insereix el 23 de setembre la memòria litúrgica de sant Pio de Pietrelcina.
