Santa Teresa d'Àvila
Santa Teresa de Jesús, la primera dona Doctora de l'Església, carmelita reformadora del seu propi Ordre per tornar-lo a la primitiva Regla, va néixer a Àvila, a Castella i Lleó, el 28 de març de 1515, en una família nombrosa.
En els seus escrits, ella mateixa descriu el seu pare, d'origen jueu, un home dedicat als pobres i als malalts, i la seva mare, de nobil llinatge, una dona bella, suau i virtuosa, intel·ligent i amant de la lectura. No obstant això, sense obtenir del seu pare Alfons el permís d'entrar al convent, fuig de casa i és acollida a l'edat de vint anys pels monjos carmelites.
Durant tota la vida monàstica va viure èxtasis místics que constituïran els fonaments del contingut textual de la seva doctrina mística: el camí per etapes que condueix a la Felicitat a través de l'abraçada de la Creu.
Santa Teresa d'Àvila és profundament lligada a Sant Josep, espòs de Maria, Reina del Cel, fins al punt que dedica ben 13 dels seus 70 monestirs a Sant Josep, el seu gran protector.
Teresa, estimada Mestre en la Fe fins i tot pels anglicans, ha de ser posada entre les guies més nobles del misticisme cristià: les seves àuriques indicacions encara avui es consideren precioses per a qui desitja emprendre un veritable camí espiritual.
Santa Teresa d'Àvila, autora de capd'obres de la mística cristiana com «El camí de perfecció» / «El castell interior», que durant segles han il·luminat i guiat ànimes volenteroses de conèixer i recórrer el camí estret que condueix al Rei dels Reis, era alhora una dona activa, enginyosa i emprenedora: va fundar 70 monestirs (Fondacions) en les branques femenina i masculina amb l'ajuda de Sant Joan de la Creu, també ell sant escriptor místic, Doctor de l'Església i guia eficaç per a les ànimes desitoses d'escalar les muntanyes altes que porten a Déu.
Santa Teresa d'Àvila i Sant Joan de la Creu, tots dos reformadors del Carmel, donen origen als «Carmelites Descalços» reformant l'Orde del Carmel i tornant-lo als antics esplendors.
El Papa Gregori XV canonitza la Santa el 1622. El 15 d'octubre es celebra la Festa de S. Teresa d'Àvila
Tan gran era el desig de la Santa d'arribar al Paradís, que a cada toc de campana que sentia exclamava: «Una hora menys d'espera: el Cel és més a prop».
Teresa escrivia sobre l'aparició d'un querubí (fenomen místic de la «transverberació»):
«Li veia a les mans una llarga llança daurada, que a la punta de ferro em semblava tenir una mica de foc. Semblava que me la clavava diverses vegades al cor, tan profundament que em arribava fins a les entranyes, i quan la treia semblava que se l'emportava, deixant-me tota encesa de gran amor de Déu. El dolor de la ferida era tan viu que em feia emetre gemecs, però era tan gran la dolçor que m'infonia aquest enorme dolor, que no hi havia per què desitjar-ne la fi, ni l'ànima podia satisfar-se sinó de Déu. No és un dolor físic, sinó espiritual, tot i que el cos no deixa de participar-hi una mica, sinó molt. És un idil·li tan suau el que es desenvolupa entre l'ànima i Déu, que jo suplico la divina bondat que ho faci provar a qui pensés que jo mento.»
I aquesta és la poesia escorreguda del seu cor:
«El meu Amat és per a mi»:
Tot t'he entregat
i així els cors s'han intercanviat.
El meu Amat és per a mi,
i jo sóc per al meu Amat.
Quan el dolç Caçador
em va ferir amb la seva fletxa,
als dolços braços de l'Amor
la meva ànima s'ha allotjat en pau.
I la vida en una altra,
s'ha intercanviat totalment:
el meu Amat és per a mi,
i jo sóc per al meu Amat.
Era aquella fletxa escollida
Inserida en solcs d'amor,
i la meva ànima ha estat feta
una cosa sola amb el seu Creador.
No vull més un altre amor,
m'he entregat a Déu:
el meu Amat és per a mi,
i jo sóc per al meu Amat.
