Els homes sants, tot i que torcats per les proves, saben suportar qui els colpeja i, alhora, fer front a qui els vol arrossegar a l'error. Contra aquells aixequen l'escut de la paciència, contra aquests empenyen les armes de la veritat. Aixeques així els dos mètodes de lluita recorrent a l'art realment insuperable de la fortalesa.
Dins endreça les distorsions de la sana doctrina amb l'ensenyament il·luminat, a fora saben sostenir virilment qualsevol persecució. Corregeixen els uns ensenyant-los, venen els altres suportant-los. Amb la paciència se senten més forts contra els enemics, amb la caritat són més aptes per curar les ànimes ferides pel mal. A aquells hi oposen resistència perquè no facin desviar tampoc els altres. Segueixen aquests amb temor i preocupació perquè no abandonin del tot el camí de la rectitud.
Veiem el soldat dels campaments de Déu que lluita contra ambdós mals: «Batalles a fora, temors a dins» (2 Cor 7, 5). Enumera les guerres que pateix de fora, dient: «Perills de rius, perills de bandits, perills dels meus compatriotes, perills dels pagans, perills a la ciutat, perills al desert, perills al mar, perills de part de falsos germans» (2 Cor 11, 26). Altres armes que fa servir en aquesta guerra són: «Fadiga i treball, vegades sense nombre, fam i set, freqüents dejunis, fred i nuesa» (2 Cor 11, 27).
Ma, tot i compromès en tants fronts, no relaxa l'atenció per la seguretat dels campaments. De fet, afegeix immediatament: «I, a més de tot això, la meva angoixa quotidiana, la preocupació per totes les esglésies» (2 Cor 11, 28). Assumeix sobre si mateix les dureses de la guerra i, alhora, es prodiga amb cura en defensa dels germans. Parla dels mals que suporta, i afegeix els béns que reparteix.
Considerem aleshores quanta fadiga sigui suportar al mateix temps les adversitats a fora i defensar-se a dins contra les pròpies debilitats. A fora suporta batalles, perquè és lacerat pels cops, és lligat per cadenes; a dins tolera la por, perquè tem que el seu patiment no causi dany no a si mateix, sinó als deixebles. Per això els escriu: «Que ningú es deixi turbar en aquestes tribulacions. Vosaltres mateixos sabeu que a això estem destinats» (1 Ts 3, 3).       
En el seu patiment temia la caiguda dels altres, és a dir, que els deixebles, en saber que ell era colpejat per la fe, rebutgessin de professar-se fidels.
Oh sentiment d'immensa caritat! Menysprea allò que ell mateix pateix, i es preocupa que als deixebles no se'ls formin concepcions equivocades. Desestima en si mateix les ferides del cos, i cura en els altres les ferides del cor. Els grans, de fet, tenen això de particular que, trobant-se en el dolor de la seva tribulació, no deixen d'ocupar-se de l'utilitat aliena; i, mentre pateixen en si mateixos suportant les seves tribulacions, proveeixen als altres, aconsellant allò que els cal. Són com metges heroics, colpits per malaltia: suporten les ferides del seu mal i proveeixen els altres de cures i de medicines per la guarició.

Del «Comentari al llibre de Job» de sant Gregori