Fins que siguem anyells, vorencem i, encara que siguem envoltats per nombrosos llops, aconseguirem superar-los. Però si ens convertim en llops, serem vençuts, perquè estarem desproveïts de l'ajuda del pastor. Ell no pastura llops, sinó anyells. Per això se n'anirà i et deixarà sol, perquè li impedixes manifestar el seu poder.
És com si Crist hagués dit: No us turbeu pel fet que, enviant-vos entre els llops, us ordeno de ser com anyells i coloms. Hauria pogut dir-vos el contrari i estalviar-vos qualsevol patiment, impedir-vos de ser exposats com anyells als llops i fer-vos més forts que els lleons. Però és necessari que passi així, ja que això us fa més gloriosos i manifesta el meu poder. La mateixa cosa deia Pau: «La meva gràcia et basta, perquè el meu poder es manifesti plenament en la feblesa» (2 Cor 12, 9). Són doncs jo qui us he volgut tan mansos.
Per això, quan diu: «Us envio com anyells» (Lc 10, 3), vol fer entendre que no han de desanimar-se, perquè sap bé que amb la seva mansuetud seran invencibles per a tothom.
I volent després que els seus discípols actuïn espontàniament, per no semblar que tot deriva de la gràcia i no creure d'estar premiats sense cap motiu, afegeix: «Sigues, doncs, prudents com serpents i senzills com coloms». (Mt 10, 16). Però què pot fer la nostra prudència, ens podrien objectar, enmig de tants perills? Com podrem ser prudents, quan som batejats per tantes tempestes? Què podrà fer un anyell amb la prudència quan és envoltat per llops ferotges? Per gran que sigui la senzillesa d'un colom, a què li servirà quan sigui agredit pels voltors? Certament, a aquells animals no els serveix, però a vosaltres us servirà moltíssim.
I veiem quina mena de prudència requereix: la del «serpent». Com el serpent abandona tot, fins i tot el cos, i no s'hi oposa per estalviar el cap, així també tu, per salvar la fe, abandona tot, els béns, el cos i la mateixa vida.
La fe és com el cap i l'arrel. Conservant aquesta, encara que ho perdràs tot, reconqueriràs tot amb major abundància. Per això no ordena de ser només senzills o només prudents, sinó que uneix aquestes dues qualitats, de manera que esdevinguin virtuts. Exigeix la prudència del serpent, perquè no rebeixis ferides mortals, i la senzillesa del colom, perquè no et venquis de qui t'ofèn i no allunyis amb la venjança aquells que et tendeixen emboscades. De res serveix la prudència sense la senzillesa.
Ningú pensi que aquests manaments no es poden practicar. Crist coneix millor que ningú la naturalesa de les coses. Sap bé que la violència no es rendeix davant la violència, sinó davant la mansuetud.

Dels «Sermó sobre l'Evangeli de Mateu» de sant Joan Crisòstom, bisbe