Començant per la santa caritat, com a arrel de totes les virtuts i com a don que li era més familiar, dic que sant Camí va estar tan inflamada per aquesta santa virtut, no només envers Déu, sinó també envers el proisme, i especialment envers els malalts. La seva vista n'era prou per enternir-lo, commoure'l i fer-li oblidar completament qualsevol altra atracció o satisfacció terrenal. Quan en servia algun, semblava que es consumia d'amor i compassió i hauria volgut prendre sobre si mateix tot mal per endolcir el seu dolor i alleujar-los de les malalties. Considerava tan vivament la persona de Crist en els malalts, que sovint, quan els donava menjar, imaginant-se que ells eren el seu Senyor, els demanava la gràcia i el perdó dels seus pecats. Estava davant d'ells amb tanta reverència com si estigués davant de la presència del Senyor.
Només parlava d'això, ni més sovint, ni amb més fervor, que de la santa caritat, i hauria volgut imprimir-la al cor de tots els homes.
Per inflamar els seus religiosos en aquesta santa virtut, solia recordar-los sovint les paraules dolçíssimes de Jesucrist: «Estava malalt i em vau visitar» (Mt 25, 36), les quals, en veritat, semblava que li estaven gravades al cor, tantes vegades les deia i repetia.
Camí era home de tanta caritat, que tenia pietat i compassió no només envers els malalts i els moribunds, sinó també, en general, envers tots els altres pobres i miserables.
Tenia el cor ple de tanta pietat envers els necessitats, que solia dir: Quan no es trobessin pobres al món, els homes haurien d'anar a buscar-los i treure'ls de sota terra per fer-los bé i fer-los misericòrdia.

De la «Vida de sant Camí», escrita per un dels seus companys