«Abram agafà la llenya de l'holocauste i la carregà sobre el seu fill Isaac, agafà a la mà el foc i el ganivet, i després van continuar tots dos junts» (Gn 22, 6). Isaac, que porta la llenya per al seu propi sacrifici, és figura de Crist que portà la seva creu, i, no obstant això, portar la llenya per a l'holocauste és ofici del sacerdot. Així, ell esdevé víctima i sacerdot. Però també l'expressió «van continuar tots dos junts» es refereix al mateix símbol. Atès que, mentre Abram, que s'apresta a complir el sacrifici, porta foc i ganivet, Isaac no camina darrere seu, sinó a parell de pas, perquè es comprenqui que ell comparteix amb ell el sacerdoci.
Què passa ara? Digué Isaac a son pare Abram: Pare (cf. Gn 22, 7). Aquesta veu del fill en un moment semblant és la veu de la temptació. En efecte, com penses tu que aquell jove, a punt de ser immolat, no hagi escarmentat amb la seva veu el cor patern? I, tot i que Abram fos bastant dur per la seva fe, respongué, no obstant, amb una veu que traïa l'afecte patern: «Què vols, fill?». I ell: «Aquí hi ha», digué, «el foc i la llenya, però on és l'anyell per a l'holocauste?». Abram respongué: «Déu mateix proveirà l'anyell per a l'holocauste, fill meu» (Gn 22, 7-8).
M'emociona aquesta resposta d'Abram, tan delicada i prudent. No sé què ell prevegués en la seva ment, atès que no parla en present, sinó en futur: «Déu proveirà l'anyell». Al fill que demanava en present, dona la resposta en futur; atès que el mateix Senyor proveiria l'anyell en la persona de Crist.
«Abram estengué la mà i agafà el ganivet per immolar el seu fill. Però l'àngel del Senyor el cridà des del cel i li digué: Abram, Abram. Respongué: Aquí sóc. L'àngel digué: No estenguis la mà contra el noi i no li facis cap mal! Ara sé que tems Déu» (Gn 22, 10-12). Comparem aquestes paraules amb allò que diu l'Apostol respecte a Déu: «Ell no va estalviar el seu propi Fill, sinó que el va donar a la mort per a nosaltres tots» (Rm 8, 32). Pots veure així com Déu competeix amb els homes en la seva extraordinària liberalitat. Abram oferí a Déu el fill mortal, que, però, no moriria llavors, mentre Déu entrega a la mort per a tots nosaltres el seu Fill immortal. «Aleshores Abram aixecà els ulls i veié un carner embolicat amb els bocs en un matoll» (Gn 22, 13). Havia dit, anteriorment, em sembla, que Isaac prefigurava el Crist; però també el carner sembla que de alguna manera sigui figura de Crist. Val la pena reflexionar una mica sobre la manera com ambdós es poden referir a Crist: Isaac, que no fou immolat, i el carner, que fou ofert en sacrifici.
Crist és el Verbo de Déu, però «el Verbo s'ha fet carn» (Jn 1, 14). Crist, doncs, pateix, però en la carn; i troba la mort, però en la carn, de la qual el carner era una figura, com també deia Joan: «Aquí és l'Anyell de Déu, aquí és aquell que pren el pecat del món!» (Jn 1, 29). Però el Verbo conservà la seva impassibilitat, que és pròpia de l'Esperit de Crist, de qui Isaac és la figura. Per això, ell és víctima i pontífex segons l'esperit, atès que aquell que ofereix la víctima al Pare segons la carn, és ell mateix ofert sobre l'altar de la creu.

Dels «Sermons sobre el Gènesi» d'Orígenes, sacerdot