Qualsevol que demana al Senyor una única cosa i només aquesta intenta aconseguir (cf. Sal 26, 4), demana amb certesa i seguretat i no tem que li pugui fer mal quan l'ha obtinguda. Però, sense d'ella, res no li podria ser útil de tot allò que haurà obtingut, pregant com cal. Aquesta cosa és l'única i veritable vida, l'única beata, perquè en ella es gaudeix de les delícies del Senyor per l'eternitat, després d'haver esdevingut immortals i incorruptibles en el cos i en l'ànima. És la cosa a la qual s'ha de subordinar la petició de qualsevol altre do, l'única que mai no es demanarà equivocadament. Qualsevol que hagi aconseguit aquesta vida, haurà tot allò que vol, ni podrà desitjar-hi tenir allà cosa que no convé.
En ella, de fet, es troba la font de la vida, de la qual ara hem de tenir set quan preguem, mentre vivim en l'esperança i encara no veiem allò que esperem veure quan sarem sota la protecció de les seves ales. Per ara posem davant d'ell tot el nostre desig d'embriagar-nos de l'abundància de la seva casa i de desfermar-nos al torrent de les seves delícies; perquè en ell és la font de la vida i en la seva llum veurem la llum (cf. Sal 35, 8-10). Quan el nostre desig estigui saciat de béns, no hi haurà més res a demanar amb gemecs, sinó només a posseir amb goig.
No obstant això, com que aquesta pau transcendeix tota intel·ligència humana, fins i tot quan la demanem en la pregària, no sabem què demanar com cal. Allò que no podem imaginar com és en realitat, segur que no podem dir que el coneixem. Hi ha tantes coses que nosaltres rebutgem, refugem, menyspreem, quan la seva imatge s'apropa a la nostra ment. Sabem que no és allò que cerquem, tot i que encara no sabem com és en realitat l'objecte dels nostres desitjos.
Hi ha, doncs, en nosaltres, per dir-ho així, una ignorància erudita, però instruïda per l'Esperit de Déu, que ajuda la nostra feblesa. Havent dit l'Apostol: «Però si esperem allò que no veiem, ho esperem amb perseverança», immediatament afegeix: «De la mateixa manera, també l'Esperit ens ajuda en la nostra feblesa, perquè tampoc no sabem què hem de demanar com cal, però l'Esperit mateix intercedeix per nosaltres amb gemecs inefables; i aquell que examina els cors sap quins són els desitjos de l'Esperit, perquè ell intercedeix pels creients segons els dissenys de Déu» (Rm 8, 25-27).
No hem d'entendre, però, això en el sentit que l'Esperit Sant de Déu, el qual en la Trinitat és Déu immortal i un sol Déu amb el Pare i el Fill, intercedisca pels sants, com si no fos allò que és, és a dir, Déu. En realitat, es diu: «Intercedeix pels sants», perquè mou els sants a la pregària. De la mateixa manera està escrit: «El Senyor, el vostre Déu, us posa a prova per saber si l'ameu» (Dt 13, 4), és a dir, per fer-vos conèixer a vosaltres mateixos si l'ameu.
L'Esperit de Déu, doncs, mou els sants a pregar amb gemecs inefables, inspirant-los el desig d'una cosa tan gran, però encara desconeguda, que nosaltres esperem mitjançant l'esperança. D'altra manera, com es podria descriure en la pregària un bé que es desitja sense conèixer-lo? En realitat, si fos completament desconegut, no seria objecte de desig, i si, d'altra banda, es veiés, com a realitat ja posseïda, no seria ni desitjat, ni cercat amb gemecs.

De la «Lletra a Proba» de sant Agustí, bisbe