«Ha exaltat els humils» (Lc 1, 52). La mirada del Pare de Déu es va posar sobre l'humil indi mexicà Juan Diego, a qui va enriquir amb el do de la renaixença en Crist, de la contemplació del rostre de la beata Maria Verge i de la seva col·laboració per a l'evangelització del Continent Americà. D'aquí es desprèn quant de veritables són les paraules amb les quals l'Apòstol Pau il·lustra la pedagogia divina en realitzar la salvació: «allò que és ignoble i menyspreat pel món, allò que és res, Déu ho ha triat per reduir a res les coses que són, perquè ningú no es pugui gloriar davant de Déu» (1 Cor 1, 28-29). Aquest beat, a qui la tradició assigna el nom de Cuauhtlatoatzin, que significa «àliga que parla», va néixer cap a l'any 1474 a Cuauhtitlan, prop del Regne de Texcoco. Ja adult i unit en matrimoni, va abraçar l'Evangeli i, juntament amb la seva muller, va ser purificat per l'aigua del Batisme, proposant-se viure a la llum de la fe i segons els compromisos assumits davant de Déu i de l'Església.
El mes de desembre de l'any 1531, mentre era en camí cap a Tlatelolco, al turó anomenat Tepeyac, va veure-li aparèixer la veritable Mare de Déu, que el va enviar a demanar al bisbe de Ciutat de Mèxic que edificés un temple al lloc de l'aparició. El sagre Prelat, escoltades les peticions de l'indi, li va demanar una prova evident de l'esdeveniment extraordinari. El 12 de desembre, la beatíssima Verge Maria es va manifestar de nou a Juan Diego, el va consolar i li va ordenar que anés a la part alta del turó Tepeyac per recollir i portar-hi flors. Malgrat el fred de l'hivern i l'aridesa del lloc, el beat va trobar flors precioses, que va posar al mantell i va portar a la Verge. Ella li va ordenar que els lliurés al bisbe com a prova de la veritat. Davant seu, Juan Diego va obrir el mantell i va deixar caure les flors. En aquell moment, a la teixitura del mantell va aparèixer, meravellosament impresa, la imatge de la Verge de Guadalupe, que des d'aleshores va esdevenir centre espiritual de la nació.
Construït el temple en honor de la «Reina dels cels», el beat, empès per gran devoció, va deixar-ho tot i va dedicar la vida a custodiar aquell petit santuari i a acollir els pelegrins. Va recórrer el camí de la santedat en la pregària i en la caritat, atreient força del convit eucarístic del nostre Redemptor, del culte a la Mare del Redemptor, de la comunió amb la santa Església i de l'obediència als sagres Pastors. Tots aquells que el van conèixer van admirar l'esplendor de les seves virtuts, sobretot de la fe, de l'esperança, de la caritat, de la humilitat i del menyspreu de les coses terrenals.
Juan Diego va observar fidelment l'Evangeli en la simplicitat de la vida quotidiana, acceptant la seva condició d'indi, plenament convençut que Déu no opera discriminacions de raça o de cultura, sinó que convida tots a esdevenir els seus fills. D'aquesta manera el beat va fer més fàcil el camí de l'encontre dels pobles indígenes del Mèxic i del Nou Món amb Crist i amb l'Església. Fins a l'últim dia de la vida va caminar amb Déu, que l'any 1548 el va cridar a si. La seva memòria, sempre associada a l'aparició de la nostra Senyora de Guadalupe, va travessar els segles i va arribar a diverses regions del món.

Del Decret del Papa Joan Pau II