Del la Majestat divina va assumida la humilitat de la nostra naturalesa, de la força la debilitat, de qui és etern, la nostra mortalitat; i per pagar el deute que pesava sobre la nostra condició, la naturalesa impassible va ser unida a la nostra naturalesa passible. Tot això va succeir perquè, com era convenient per la nostra salvació, l'únic i únic mediador entre Déu i els homes, l'home Crist Jesús, exempt de la mort per una banda, fos, per l'altra, subjecte a ella.
Veritable, íntegra i perfecta va ser la naturalesa en la qual va néixer Déu, però al mateix temps veritable i perfecta la naturalesa divina en la qual roman inmutablement. En ell hi ha tot de la seva divinitat i tot de la nostra humanitat.
Per la nostra naturalesa entenem aquella creada per Déu al principi i assumida, per ser redimita, pel Verbo. Cap rastre, en canvi, hi va haver en el Salvador d'aquelles maldats que el seductor va portar al món i que van ser acollides per l'home sedut. Volé assumir, certament, la nostra debilitat, però no ser partícip de les nostres culpes.
Assumí la condició d'esclau, però sense la contaminació del pecat. Sublimà l'humanitat, però no minvità la divinitat. El seu aniquilament féu visible l'invisible i mortal el creador i el senyor de totes les coses. Però el seu fou més aviat un abaixament misericordiós cap a la nostra misèria, que una pèrdua del seu poder i del seu domini. Fou creador de l'home en la condició divina i home en la condició d'esclau. Aquest fou l'únic i mateix Salvador.
El Fill de Déu fa, doncs, la seva entrada enmig de les misèries d'aquest món, baixant del seu tron celestial, sense deixar la glòria del Pare. Entra en una condició nova, neix d'una manera nova. Entra en una condició nova: de fet, invisible en si mateix es fa visible en la nostra naturalesa; infinit, es deixa circumscriure; existent abans de tots els temps, comença a viure en el temps; amo i senyor de l'univers, amaga la seva infinita majestat, pren la forma de servent; impassible i immortal, en tant que Déu, no es menysprea de fer-se home passible i subjecte a les lleis de la mort.
Aquell, doncs, que és veritable Déu, és també veritable home. No hi ha res de fictici en aquesta unitat, perquè existeixen tant la humilitat de la naturalesa humana com la sublimitat de la naturalesa divina.
Déu no pateix mutació per la seva misericòrdia, així com l'home no és alterat per la dignitat rebuda. Cadascuna de les naturalesa opera en comunitat amb l'altra tot allò que li és propi. El Verbo opera allò que correspon al Verbo, i l'humanitat executa allò que és propi de l'humanitat. La primera d'aquestes naturalesa resplendeix pels miracles que compleix, l'altra es sotmet als ultratges que pateix. I com el Verbo no renuncia a aquella glòria que posseeix en tot igual al Pare, així l'humanitat no abandona la naturalesa pròpia de l'espècie.
No ens cansarem de repetir-ho: L'únic i el mateix és veritablement Fill de Déu i veritablement fill de l'home. És Déu, perquè «al principi era el Verbo, i el Verbo era amb Déu, i el Verbo era Déu» (Jn 1, 1). És home, perquè «el Verbo es féu carn i va fer la seva tenda entre nosaltres» (Jn 1, 14).

Dels «Letters» de sant Lleó el Gran, papa