Pau reprèn el discurs sobre la caritat, moderant l'aspritud de la reprimenda. Després d'haver renyat i criticat els corintis pel fet que, tot i ser estimats, no havien correspost a l'amor, sinó que havien estat ingrats i havien donat oïda a gent malvagia, mitiga la reprimenda dient: «Feu-nos lloc als vostres cors» (2 Cor 7, 2), és a dir, estimau-nos. Demana un favor molt poc pesat, sinó més útil per a ells que per a ell. No diu «estimeu», sinó amb exquisida delicadesa: «Feu-nos lloc als vostres cors». Qui ens ha escapat, sembla demanar, dels vostres cors? Qui ens ha expulsat? Per quina raó hem estat bandits del vostre esperit? Donat que abans havia afirmat: «És als vostres cors on esteu estrets» (2 Cor 6, 12), aquí expressa el mateix sentiment dient: «Feu-nos lloc als vostres cors». Així els atrau de nou a si. Res impulsa tant a l'amor qui és estimat com saber que l'estimador desitja ardentment ser correspost.
«Us he dit poc abans, continua, que esteu al nostre cor per morir junts i viure junts» (2 Cor 7, 3). Expressió màxima de l'amor de Pau: tot i ser menyspreat, desitja viure i morir amb ells. Esteu al nostre cor no superficialment, de qualsevol manera, sinó com us he dit. Pot passar que un estimi, però fugi en el moment del perill: no és així per a mi.
«Estic ple de consolació» (2 Cor 7,4). De quina consolació? De la que em ve de vosaltres: tornats al camí bo m'heu consolat amb les vostres obres. És pròpiament de qui estima primer queixar-se del fet que no és estimat, després temer de causar aflicció amb una insistència excessiva en la queixa. Per aquest motiu afegeix: «Estic ple de consolació, envaït de goig».
 En altres paraules: he estat tocat per una gran tristesa a causa vostra, però m'heu compensat abundantment i m'heu portat gran alleujament; no només heu eliminat la causa de la tristesa, sinó que m'heu omplert d'un goig més abundant.
Pau manifesta la seva grandesa d'ànim no aturant-se a dir simplement «desbordat de goig», sinó afegint també «en totes les meves tribulacions». És tan gran el plaer que m'heu procurat que ni la més gran tribulació pot ofuscar-lo, sinó que és tal que em fa oblidar, amb l'exuberància de la seva riquesa, totes les afliccions que m'havien caigut a sobre i ha impedit que em quedés espatllat.

Dels «Sermons sobre la segona carta als Corintis» de sant Joan Crisòstom, bisbe