Vineu, i pleguem junts al mont de les Olives, i anem a rebre Crist, que avui torna de Betània i s'apropa espontàniament a la venerable i benaurada passió, per complir el misteri de la nostra salvació.
Vé de la seva pròpia voluntat cap a Jerusalem. Ha baixat del cel per fer-nos pujar amb ell allà «per sobre de tot principat i autoritat, de tota potència i dominació i de tot altre nom que es pugui nomenar» (Ef 1, 21). No va venir per conquerir la glòria, no en l'esplendor i l'espectacularitat, «No contendrà», diu, «ni cridarà, ni se sentirà la seva veu a les places» (Mt 12, 19). Serà mans i humil, i entrarà amb una roba senzilla i en condició de pobresa.
Correm també nosaltres junts amb aquell que s'afanya cap a la passió, i imitem aquells que li van anar a rebre. No, però, per estendre davant seu pel seu camí branques d'olivera o de palmera, tapissos o altres coses d'aquest tipus, sinó com per estendre en humil prostració i en profunda adoració davant els seus peus les nostres persones. Acollim així el Verbe de Déu que s'avança i rebem en nosaltres mateixos aquell Déu que cap lloc pot contenir. Ell, que és la mateixa mansuetud, gaudeix de venir a nosaltres mans. Puja, per dir-ho així, sobre el crepuscle del nostre orgull, o millor, entra a l'ombra de la nostra infinita bassor, es fa el nostre íntim, esdevé un de nosaltres per elevar-nos i tornar-nos a ell.
Ell va pujar cap a llevant sobre els cels dels cels (cf. Sal 67, 34), és a dir, al cim de la glòria i del seu triomf diví, com a principi i anticipació de la nostra condició futura. Tanmateix, no abandona el gènere humà perquè l'estima, perquè vol sublimar amb ell la natura humana, elevant-la de les bassors de la terra cap a la glòria. Estenem, doncs, humilment davant de Crist nosaltres mateixos, més que les túniques o les branques inanimades i les fulles verdes que alegren els ulls només per poques hores i estan destinades a perdre, amb la seva saba, també el seu verd. Estenem nosaltres mateixos revestits de la seva gràcia, o millor, de tot ell mateix, ja que els que hem estat batejats en Crist, ens hem revestit de Crist (cf. Gal 3, 27), i prostem-nos als seus peus com a túniques esteses.
Per el pecat érem abans vermells com l'escarlata, després, en virtut del lavatori baptismal de la salvació, hem arribat al blanc de la llana per poder oferir al vencedor de la mort no més simples branques de palmera, sinó trofeus de victòria. Agitant les branques espirituals de l'ànima, també nosaltres cada dia, junts amb els nens, aclamem santament: «Benvingut qui ve en nom del Senyor, el rei d'Israel».

Dels «Discursos» de sant Andreu de Creta, bisbe