Sentint ben la serva de Dé que les pedres vives, que són destinades a la construcció de la Jerusalem celestial, han de ser polides en aquest món a cops de contrarietats i d'humiliacions, i que per pujar a la felicitat eterna i a la pàtria gloriosa cal passar per moltes tribulacions, s'exposà totalment als revessos dels patiments, i sense compassió es va desgastar el cos amb molts flagells. De fet, es macerava cada dia amb dejunis i abstinències tals, que molts es meravellaven de com una dona tan feble i delicada pogués suportar tortures d'aquesta mena.
Quant més sovint es donava a la mortificació del cos, en la qual, tanmateix, usava una discreció intel·ligent, tant més àgilment avançava en la força de l'esperit i en l'augment de la gràcia, alimentada contínuament pel foc de l'amor diví i de la devoció. De fet, moltes vegades era transportada en alt i es recreava amb Déu amb un desig tan encès que, feta insensible, ja no percebia la presència d'aquest món.
Com amb la devoció de l'ànima tendia sempre a Déu, així es corbava cap al proper amb la seva benefica caritat. Donava generosament l'elemosina als necessitats, elargia beneficis a comunitats i persones religioses, tant fora com dins els monestirs, fou munific amb les vídues i els orfes, amb els malalts i els dèbils, amb els leprosos i els presoners, amb els pelegrins i les nodrisses necessitades de manteniment. En fi, concedia tota mena de favors i no va permetre que ningú se n'anés d'ella sense haver rebut ajuda.
I com que aquesta serva de Déu no va negligir mai de complir tot el bé que podia, Déu li concedí una gràcia particular. Quan se sentia humanament totalment esgotada i privada de forces, amb la potència divina de la passió de Crist encara aconseguia fer el que la necessitat del proper li exigia. Per això, a tots els que recorrien a ella per a la salut de l'ànima i del cos, a tots portava ajuda segons el beneplàcit de la bondat divina.

De la «Vida de Santa Edvige» escrita per un autor contemporani