Estava ja a prop del dia en què ella hauria de sortir d'aquesta vida, dia que tu coneixies mentre nosaltres l'ignoràvem. Per la teva disposició misteriosa i providencial, va passar un cop que jo i ella estàvem sols, recolzats al llindar d'una finestra que donava al pati interior de la casa que ens allotjava, allà, a prop d'Ostia, on nosaltres, lluny del soroll de la gent, després de la fatiga del llarg viatge, ens estàvem preparant per embarcar-nos.
Parlàvem sols amb gran dolçor i, oblidant el passat, ens endinsàvem cap al futur, buscant conèixer a la llum de la Veritat present, que ets tu, la condició eterna dels sants, aquella vida, és a dir, que ni ull ha vist, ni oïda ha sentit, ni mai ha entrat en el cor de l'home (cf. 1 Cor 2, 9). Estàvem amb la boca ansiosa cap a l'aigua que mana de la teva font, d'aquella font de vida que es troba a prop teu. Deia coses d'aquestes, encara que no exactament d'aquesta manera i amb aquestes paraules precises. Tanmateix, Senyor, tu saps que aquell dia, mentre així parlàvem i, entre una paraula i l'altra, aquest món amb tots els seus plaers perdia als nostres ulls tota la seva atracció, la meva mare em va dir: «Fill, quant a mi, ja no trobo cap atracció per a aquesta vida. No sé què faig encara aquí a baix i per què em trobo aquí. Aquest món ja no és objecte de desitjos per a mi. Hi havia un sol motiu pel qual desitjava romandre una mica més en aquesta vida: veure't cristià catòlic, abans de morir. Déu m'ha exaudit més enllà de tota la meva expectativa, m'ha concedit de veure't al seu servei i alliberat de les aspiracions de felicitat terrenal. Què faig aquí?».
No recordo bé què li vaig respondre en aquest sentit. Mentrestant, en el termini de cinc dies o una mica més, es va posar al llit amb febre. Durant la malaltia, un dia va tenir un desmai i durant un temps va perdre els sentits. Nosaltres hi vam córrer, però ella va recuperar promptament la consciència, em va mirar a mi i al meu germà drets a prop seu, i va dir, com si busqués alguna cosa: «On era?».
Després, veient-nos commoguts per la pena, va dir: «Enterrareu aquí la vostra mare». Jo callava amb un nus a la gola i buscava retenir les llàgrimes. El meu germà, en canvi, va dir alguna paraula per expressar que desitjava veure-li tancar els ulls a la pàtria i no a terra estrangera. En sentir-lo, va fer un gest de desaprovació pel que havia dit. Després, dirigint-se a mi, va dir: «Sents el que diu?». I poc després, als dos: «Enterrareu aquest cos, va dir, on millor us plagui; no vull que us en doneu pena. Només d'això us prego, que on sigui que us trobeu, us recordeu de mi a l'altar del Senyor».
Quan va haver expressat, com va poder, aquest desig, va callar. Mentrestant, el mal s'agreujava i ella continuava patint.
En cap a nou dies de la seva malaltia, l'any cinquanta-sisè de la seva vida, i trenta-tresè de la meva, aquella ànima beneïda i santa se'n va anar d'aquesta terra.

De les «Confessions» de sant Agustí, bisbe