Què cosa sigui l'ésser humà i quina sigui la noblesa de la nostra naturalesa, de quina força sigui capaç aquest ésser pensant, ho mostra d'una manera del tot particular Pau. Cada dia pujava més amunt, cada dia s'aixecava més ardent i lluitava amb sempre major coratge contra les dificultats que trobava. Al·ludint a això deia: Oblido el passat i em projecto cap al futur (cf. Flp 3, 13). Veient que la mort era ja imminent, convida tots a la comunió d'aquella seva alegria dient: «Alegrau-vos i regositeu amb mi» (Flp 2, 18). Exulta igualment davant dels perills que s'acosten, de les ofenses i de qualsevol injúria i, escrivint als Corintis, diu: Em glorio de les meves debilitats, dels insults i de les persecucions (cf. 2 Co 12, 10). Afegeix que aquestes són les armes de la justícia i mostra com precisament d'aquí li ve el major fruit, i sigui victoriós dels enemics. Batejat arreu amb verges, colpejat per injúries i insults, es comporta com si celebrés triomfs gloriosos o elevés en alt trofeus. Es glorio i agraeix a Déu, dient: Sigui donat gràcies a Déu, que sempre ens fa triomfar (cf. 2 Co 2, 14). Per això, animat pel seu zel d'apòstol, preferia més la fredor dels altres i les injúries que l'honor, del qual nosaltres som tan àvids. Preferia la mort a la vida, la pobresa a la riquesa i desitjava molt més la fatiga que no pas el descans. Una cosa detestava i rebutjava: l'ofensa a Déu, al qual per la seva part volia agradar en tot.
Gaudir de l'amor de Crist era el cim de les seves aspiracions i, gaudint d'aquest seu tresor, se sentia més feliç que tots. Sense ell, en canvi, res li significava l'amistat dels poderosos i dels prínceps. Preferia ser l'últim de tots, fins i tot un condemnat, però amb l'amor de Crist, més que trobar-se entre els més grans i els més poderosos del món, però privat d'aquest tresor.
El més gran i únic torment per a ell hauria estat perdre aquest amor. Això hauria estat per a ell la geena, l'única sola pena, el més gran i el més insuportable dels suplicis.
El gaudir de l'amor de Crist era per a ell tot: vida, món, condició angelical, present, futur, i qualsevol altre bé. A part d'això, res no considerava bell, res no considerava alegre. Per això mirava les coses sensibles com a herba seca. Fins i tot els tirans i les revolucions de pobles perdien tota mordent. Pensava finalment que la mort, la patiment i mil suplicis es convertissin en jocs d'infants quan es tractava de suportar-los per Crist.

Dels «Sermons» de sant Joan Crisòstom, bisbe