La misericòrdia paternal de Déu

Vos prego per la misericòrdia de Déu (cf. Rm 12, 1). És Pau qui demana, més aviat és Déu mitjançant Pau qui demana, perquè vol ser més estimat que temut. Déu demana perquè vol ser no tant Senyor, com Pare. El Senyor demana per misericòrdia, per no castigar amb rigor.

Senteu el Senyor que demana: mireu, mireu en mi el vostre cos, els vostres membres, el vostre cor, els vostres ossos, el vostre sang. I si temeu allò que és de Déu, per què no estimeu almenys allò que és vostre? Si us allunyeu del senyor, per què no recórreu al parent?

Però potser us cobreix de confusió la gravetat de la passió que m'heu infligit. No tingueu por. Aquesta creu no és un agulló per a mi, sinó per a la mort. Aquests claus no em causen tant dolor, com imprimeixen més profundament en mi l'amor cap a vosaltres. Aquestes ferides no em fan gemegar, sinó més aviat us introdueixen en el meu interior. El meu cos estès, en lloc d'augmentar el patiment, amplia els espais del cor per acollir-vos. El meu sang no és perdut per a mi, sinó que és donat en rescat per a vosaltres.

Vineu, doncs, torneu. Experimenteu almenys la meva tendresa paternal, que retorna el mal amb el bé, les injúries amb l'amor, ferides tan grans amb una caritat tan immensa.

Però escoltem ara l'Apostol: «Us exhorto», diu, «a oferir els vostres cossos» (Rm 12, 1). L'Apostol així veu tots els homes elevats a la dignitat sacerdotal per oferir els propis cossos com a sacrifici vivent.

O immensa dignitat del sacerdoci cristià! L'home és esdevingut víctima i sacerdot per a si mateix. L'home no busca fora de si allò que ha d'immolar a Déu, sinó que porta amb si i en si allò que sacrifica a Déu per a si. La víctima perdura, sense canviar-se, i roman igual a si mateix el sacerdot, ja que la víctima és immolada però viu, i el sacerdot no pot donar la mort a qui compleix el sacrifici.

Miracle sacrifici, aquell on s'ofereix el cos sense feriment del cos i el sang sense vessament de sang. «Us exhorto per la misericòrdia de Déu a oferir els vostres cossos com a sacrifici vivent».

germans, aquest sacrifici és modelat sobre el de Crist i respon al disseny que ell es va proposar, perquè, per donar vida al món, ell immolà i féu viu el seu cos; i de veritat ell féu el seu cos hostia viva perquè, mort, ell viu. En aquesta víctima, doncs, és correspost a la mort el seu preu. Però la víctima roman, la víctima viu i la mort és castigada. D'aquí ve que els màrtirs neixen quan moren, comencen a viure amb la fi, viuen quan són morts, brillen al cel ells que a la terra eren creguts extints.

Vos prego, diu, germans, per la misericòrdia de Déu, d'oferir els vostres cossos com a sacrifici vivent, sant (cf. Rm 12, 1). Això és allò que el profeta ha predit: No has volgut sacrifici ni ofrena, però m'has donat un cos (cf. Sl 39, 7 vulg.). Sigues, o home, sigues sacrifici i sacerdot de Déu; no perdis allò que la voluntat divina t'ha donat i concedit. Vestit la stola de la santedat. Cingeix la faixa de la castetat. Crist sigui la protecció del teu cap. La creu romangui a defensa de la teva front. Apropa al teu pit el sacrament de la ciència divina. Fa pujar sempre l'encens de la pregària com a olor suau. Agafa l'espasa de l'esperit, fa del teu cor un altar, i així presenta amb ferma confiança el teu cos com a víctima a Déu.

Déu busca la fe, no la mort. Té set de la teva pregària, no del teu sang. És aplacat per la voluntat, no per la mort.

Sant Pere Crisòlog, bisbe