Il Senyor, o germans molt estimats, ha definit la plenitud de l'amor amb què hem d'estimar-nos els uns als altres amb aquestes paraules: «No hi ha amor més gran que donar la vida pels propis amics» (Jn 15, 13). N'hi resulta el que el mateix evangelista Joan diu en la seva carta: Crist «ha donat la seva vida per nosaltres, per tant, també nosaltres hem de donar la vida pels germans» (1 Jn 3, 16), estimant-nos de veritat els uns als altres, com ell ens ha estimat, fins a donar la seva vida per nosaltres.
Això mateix es llegeix als Proverbis de Salomó: Quan et sents a taula amb un potent, considera bé què tens davant; i posa la mà a fer les mateixes coses que ell fa (cf. Pr 23, 1-2).
Ara, quin és el tauler del gran i del potent, sinó aquell en què es rep el cos i la sang d'aquell que ha donat la vida per nosaltres? I què vol dir seure a aquesta taula, sinó acostar-s'hi amb humilitat? I què vol dir considerar bé què es té davant, sinó reflexionar, com cal, sobre una gràcia tan gran? I què és aquest posar la mà a fer les mateixes coses, sinó el que he dit més amunt, és a dir: com Crist ha donat la seva vida per nosaltres, així també nosaltres hem d'estar disposats a donar la nostra vida pels germans? Això és el que diu també l'apòstol Pere: «Crist va patir per vosaltres, deixant-vos un exemple, perquè en seguiu les petjades» (1 Pt 2, 21). Això significa fer les mateixes coses. Així ho van fer amb amor ardent els sants màrtirs i, si no volem celebrar en va la seva memòria, si no volem acostar-nos sense fruit a la taula del Senyor, a aquell banquet en què ells també s'han saciat, cal que també nosaltres, com ells, estiguem disposats a correspondre al don rebut.
A aquesta taula del Senyor, per tant, no commemorem els màrtirs com fem amb els altres que ara descansen en pau, és a dir, no pleguem per ells, sinó que demanem més aviat que ells pleguin per nosaltres, per aconseguir-nos de seguir les seves petjades. Ells, en efecte, han tocat el cim d'aquell amor que el Senyor ha definit com el més gran possible. Han presentat als seus germans aquella mateixa testimonial d'amor, que ells mateixos havien rebut a la taula del Senyor.
No volem dir amb això de poder ser iguals a Crist Senyor, si arribéssim a donar-li testimonial fins a l'efusió de la sang. Ell tenia el poder de donar la seva vida i de reprendre-la, mentre que nosaltres no podem viure mentre volem, i hem de morir fins i tot contra la nostra voluntat. Ell, morint, va matar de seguida en si mateix la mort, mentre que nosaltres som alliberats de la mort només mitjançant la seva mort. La seva carn no va conèixer la corrupció, mentre que la nostra, només després d'haver patit la corrupció, revestirà per mitjà d'ell la incorruptibilitat a la fi del món. Ell no va tenir necessitat de nosaltres per salvar-nos, però nosaltres, sense ell, no podem fer res. Ell s'ha mostrat com a vinya per a nosaltres que som les vinyes, per a nosaltres que, sense ell, no podem tenir la vida.
 Finalment, fins i tot si els germans arriben a donar la vida pels germans, la sang d'un màrtir no s'efunde per la remissió dels pecats dels germans, cosa que ell, en canvi, ha fet per nosaltres. I amb això ens ha donat no un exemple a imitar, sinó un don del qual estar-li agraïts.
Els màrtirs, doncs, en tant que van efondre el seu sang pels germans, han correspost només al que han rebut de la taula del Senyor.
Mantenim-nos en la seva estela i estimem-nos els uns als altres, com Crist ens ha estimat, donant-se a si mateix per nosaltres.

Dels «Tractats sobre Joan» de sant Agustí, bisbe