Scolastica, germana de sant Benet, consagrada a Déu des de la infància, solia anar a trobar el seu germà una vegada l'any. L'home de Déu anava a rebre-la, no gaire lluny de la porta, en una possessió del monestir. 
Un dia hi anà com era costum, i el venerable germà li baixà a trobar amb alguns dels seus discípols. Passaren tot el dia en les lloances de Déu i en santa conversa. Cap al vespre prengueren junts el menjar.
S'hi demoraren encara a taula i, amb la prolongació dels sants col·loquis, s'havia arribat a una hora força avançada. La pia germana, doncs, el va suplicar, dient: «Et prego, no em deixis per aquesta nit; però parlem fins al matí de les joies de la vida celestial». Ell li respongué: «Què dius, germana? No puc absolutament passar la nit fora del monestir».
Scolastica, sentit el refús del germà, posà les mans amb els dits entrellaçats sobre la taula i va inclinar el cap sobre les mans per pregar el Senyor omnipotent. Quan va aixecar el cap de la taula, esclatà un tal temporal amb llamps i trobons i pluja torrencial, que ni el venerable Benet, ni els monjos que l'acompanyaven, pogueren posar el peu fora del llindar de l'habitatge, on estaven asseguts. 
Aleshores l'home de Déu, molt contrariat, començà a queixar-se i a dir: «Déu omnipotent et perdoni, germana, què has fet?». Però ella li respongué: «Mira, et he pregat a tu, i tu no has volgut escoltar-me; he pregat el meu Déu i m'ha atesa. Ara surt, si pots; deixa'm i torna al monestir». 
I ell, que no volia romandre-hi allà espontàniament, va ser forçat a romandre-hi per força. 
Així passaren tota la nit en vigília i s'hi saciaren de sants col·loquis contant-se l'un a l'altre les experiències de la vida espiritual.
No fa meravella que Scolastica hagués tingut més poder que el germà. Atès que, segons la paraula de Joan, «Déu és amor», fou molt just que pogués més aquella que més estimà. 
I heus ací que tres dies després, mentre l'home de Déu estava a la cel·la i mirava al cel, va veure l'ànima de la seva germana, sortida del cos, penetrar en la sublimitat dels cels sota forma de colom. Aleshores, ple d'alegria per una glòria tan gran atorgada-li, donà gràcies a Déu amb himnes i lloances, i envià els seus monjos perquè portessin el cos d'ella al monestir i el deposessin al sepulcre que havia preparat per a si.
Així ni tan sols la tomba separà els cossos d'aquells que havien estat units en Déu, com una ànima sola.

Dels «Diàlegs» de sant Gregori Magne, papa