La pau no és simplement l'absència de guerra, ni es redueix només a fer estable l'equilibri de les forces oposades, ni tampoc neix d'un domini despòtic, sinó que es defineix justament i pròpiament com a «obra de la justícia» (Is 32, 17). És fruit de l'ordre imprès a la societat humana pel seu fundador. És un bé que ha de ser realitzat pels homes que aspiren a una justícia cada vegada més perfecta.
El bé comú del gènere humà està regulat en la seva substància per la llei eterna, però, amb el pas del temps, és subjecte, pel que fa a les seves exigències concretes, a canvis continus. Per això la pau no s'aconsegueix mai de cop i per sempre, sinó que cal construir-la contínuament. I com que, a més, la voluntat humana és inestable i, a més a més, ferida pel pecat, l'adquisició de la pau requereix el domini constant de les passions de cadascú i la vigilància de la legítima autoritat.
Tanmateix, això encara no n'hi ha prou. Una pau configurada d'aquesta manera no es pot obtenir en aquesta terra si no s'assegura el bé de les persones i si els homes no poden intercanviar amb total llibertat i confiança les riqueses del seu ànim i del seu enginy. Per construir la pau, a més, són absolutament necessàries la ferma voluntat de respectar els altres homes i els altres pobles, l'emprenyament de considerar sagrada la seva dignitat i, finalment, la pràctica contínua de la fraternitat. Així, la pau serà fruit també de l'amor, que va més enllà del que la justícia sola pot donar.
La pau terrenal, a més, que neix de l'amor del proisme, és imatge i efecte de la pau de Crist que emana de Déu Pare. En efecte, el mateix Fill de Déu, fet home, príncep de la pau, mitjançant la seva creu ha reconciliat tots els homes amb Déu i, restablint la unitat de tots en un sol poble i en un sol cos, ha destruït en la seva carn l'odi (cf. Ef 2, 16; Cl 1, 20. 22). En la glòria de la seva resurrecció ha escampat en els cors dels homes l'Esperit d'amor.
Per això tots els cristians són fortament cridats a «viure segons la veritat en la caritat» (Ef 4, 15) i a unir-se amb els homes veritablement amants de la pau per implorar-la i traduir-la en acte.
Moguts pel mateix Esperit, no podem sinó lloar aquells que, renunciant a actes de violència en reivindicar els seus drets, recurren a aquells mitjans de defensa que, a més, estan al seu abast fins i tot dels més febles, sempre que això es pugui fer sense ferir els drets i els deures dels altres o de la comunitat.

De la Constitució pastoral «Gaudium et spes» del Concili ecumènic Vaticà II sobre l'Església al món contemporani