Maria Magdalena, havent anat al sepulcre i no havent-hi trobat el cos del Senyor, va pensar que l'havien portat allà i va referir la cosa als discípols. Ells van anar a veure, i es van persuadir que les coses estaven tal com la dona havia dit. D'ells s'affirma immediatament: «Els discípols, intant, van tornar de nou a casa»; després s'afegeix: «Maria, en canvi, es quedava a l'exterior, a prop del sepulcre, i plorava» (Jn 20, 10-11).
D'aquest fet hem de considerar quanta força d'amor havia invadit l'ànima d'aquesta dona, que no es despegava del sepulcre del Senyor, fins i tot després que els discípols se n'havien allunyat. Buscava aquell que no havia trobat, plorava en aquesta recerca i, encesa d'un amor viu per ell, ardia de desig, pensant que l'havien robat.
Per tant, va passar que va poder veure'l ella sola, que havia quedat per buscar-lo; perquè la força de l'obra bona rau en la perseverança, com afirma la mateixa veu de la Veritat: «Qui perseveri fins al final, serà salvat» (Mt 10, 22).
Per tant, va buscar una primera vegada, però no el va trobar, va perseverar en la recerca, i se li va donar trobar-lo. Va passar així que els desigs, amb el transcurs del temps, creixessin, i creixent, arribessin a l'objecte de les recerques. Els desigs sants creixen amb el transcurs del temps. En canvi, si en l'espera s'afavoreixen, és senyal que no eren desigs veritables.
Has provat aquest amor ardent qualsevol que ha aconseguit arribar a la veritat. Així, David, que diu: «La meva ànima té set de Déu, del Déu viu: quan vindré i veuré la cara de Déu?» (Sal 41, 3). I l'Església diu encara al Càntic dels Càntics: Jo estic ferida d'amor (cf. Ct 4, 9). I diu de nou: La meva ànima s'ha desfeta (cf. Ct 5, 6).
«Dona, per què plores? A qui busques?» (Jn 20, 15). Se li demana la causa de la tristesa, perquè el desig creixi, i cridant pel nom aquell que busca, s'encengui més en l'amor seu.
«Jesús li va dir: Maria!» (Jn 20, 16). Després que l'ha cridat amb l'apel·latiu genèric del sexe sense ser reconegut, la crida pel nom com si volgués dir: Reconeix aquell que et reconeix. Et conec no com es coneix una persona qualsevol, sinó d'una manera del tot especial.
Maria, doncs, cridada pel nom, reconeix el Creador i immediatament crida: «Rabuni», és a dir, «Mestre»: era ell que ella buscava a l'exterior, i era encara ell que la guiava interiorment en la recerca.

Dels «Sermó sobre els evangelis» de sant Gregori Magne,