La caritat és la millor disposició de l'ànima, que no prefereix res al coneixement de Déu. No obstant això, ningú no podria mai assolir tal disposició de caritat, si en el seu ànima estigués exclusivament lligat a les coses terrenals.
Qui estima Déu, anteposa el coneixement i la ciència d'ell a totes les coses creades, i recorre contínuament a ell amb el desig i l'amor de l'ànima. Totes les coses que existeixen tenen Déu per autor i fi últim. Déu és de llarg més noble que aquelles coses que ell mateix ha fet com a creador. Per tant, qui abandona Déu, l'Altíssim, i es deixa atreure per les realitats creades demostra que estima l'artífex de tot molt menys que les mateixes coses, que per ell són fetes.
Qui m'estima, diu el Senyor, observarà els meus manaments (cf. Jn 14, 15). I afegeix: «Això us manjo: que us estimis els uns als altres» (Jn 15, 17). Per tant, qui no estima el proïsme, no observa els manaments de Déu, i qui no observa els manaments no pot ni dir que estima el Senyor.
Béssic l'home que és capaç d'estimar igualment tot home. Qui estima Déu, estima totalment també el proïsme, i qui té una tal disposició no s'afanya a acumular diners, tot per a si, sinó que pensa també en aquells que en necessiten.
A imitació de Déu fa esmòlences al bo i al dolent, al just i a l'injust. Davant les necessitats dels altres no coneix discriminació, sinó que distribueix igualment a tots segons la necessitat. Ni tampoc es pot dir que comete injustícia si, com a premi del bé, anteposa al malvat qui es distingeix per virtut i operositat.
L'amor caritatiu no es manifesta només en l'elargiment de diners, sinó també, i molt més, en l'ensenyament de la doctrina divina i en el compliment de les obres de misericòrdia corporal.
Qui, sord a les crides de la vanitat, es dedica amb puretat d'intenció al servei del proïsme, es lliura de tota passió i de tot vici i esdevé participant de l'amor i de la ciència divina.
Qui posseeix dins de si l'amor diví, no es cansa i no ve mai a faltar en seguir el Senyor Déu seu, sinó que suporta amb ànima forta tot sacrifici i injúria i ofensa, sense desitjar gens el mal a ningú. No digueu, exclama el profeta Jeremies, som temple de Déu (cf. Jr 7, 4). I tampoc no direu: La simple i sola fe en el Senyor nostre Jesucrist em pot procurar la salvació. Això, en efecte, no pot succeir si no t'has procurat també l'amor cap a ell mitjançant les obres. Pel que fa a la sola fe: «Fins i tot els dimonis creuen i tremolen!» (Jc 2, 19).
Obra de caritat és fer cordialment un favor, ser longànim i pacient cap al proïsme; i així mateix usar rectament i ordenadament les coses creades.
Dels «Capítols sobre la caritat» de sant Maximí el Confessor, abat
Qui estima Déu, anteposa el coneixement i la ciència d'ell a totes les coses creades, i recorre contínuament a ell amb el desig i l'amor de l'ànima. Totes les coses que existeixen tenen Déu per autor i fi últim. Déu és de llarg més noble que aquelles coses que ell mateix ha fet com a creador. Per tant, qui abandona Déu, l'Altíssim, i es deixa atreure per les realitats creades demostra que estima l'artífex de tot molt menys que les mateixes coses, que per ell són fetes.
Qui m'estima, diu el Senyor, observarà els meus manaments (cf. Jn 14, 15). I afegeix: «Això us manjo: que us estimis els uns als altres» (Jn 15, 17). Per tant, qui no estima el proïsme, no observa els manaments de Déu, i qui no observa els manaments no pot ni dir que estima el Senyor.
Béssic l'home que és capaç d'estimar igualment tot home. Qui estima Déu, estima totalment també el proïsme, i qui té una tal disposició no s'afanya a acumular diners, tot per a si, sinó que pensa també en aquells que en necessiten.
A imitació de Déu fa esmòlences al bo i al dolent, al just i a l'injust. Davant les necessitats dels altres no coneix discriminació, sinó que distribueix igualment a tots segons la necessitat. Ni tampoc es pot dir que comete injustícia si, com a premi del bé, anteposa al malvat qui es distingeix per virtut i operositat.
L'amor caritatiu no es manifesta només en l'elargiment de diners, sinó també, i molt més, en l'ensenyament de la doctrina divina i en el compliment de les obres de misericòrdia corporal.
Qui, sord a les crides de la vanitat, es dedica amb puretat d'intenció al servei del proïsme, es lliura de tota passió i de tot vici i esdevé participant de l'amor i de la ciència divina.
Qui posseeix dins de si l'amor diví, no es cansa i no ve mai a faltar en seguir el Senyor Déu seu, sinó que suporta amb ànima forta tot sacrifici i injúria i ofensa, sense desitjar gens el mal a ningú. No digueu, exclama el profeta Jeremies, som temple de Déu (cf. Jr 7, 4). I tampoc no direu: La simple i sola fe en el Senyor nostre Jesucrist em pot procurar la salvació. Això, en efecte, no pot succeir si no t'has procurat també l'amor cap a ell mitjançant les obres. Pel que fa a la sola fe: «Fins i tot els dimonis creuen i tremolen!» (Jc 2, 19).
Obra de caritat és fer cordialment un favor, ser longànim i pacient cap al proïsme; i així mateix usar rectament i ordenadament les coses creades.
Dels «Capítols sobre la caritat» de sant Maximí el Confessor, abat