El Senyor manifesta la seva glòria davant de molts testimonis i fa resplendir aquell cos, que li és comú amb tots els homes, amb tant d'esplendor, que el seu rostre esdevé semblant al fulgor del sol i els seus vestits igualen la blancor de la neu.
Aquesta transfiguració, sens dubte, mirava sobretot a alliberar de l'ànim dels discípols l'escàndol de la creu, perquè l'humiliació de la Passió, acceptada voluntàriament, no sacodís la seva fe, atès que s'els havia revelat la sublimitat de la dignitat amagada del Crist.
Ma, segons un disseny no menys previsor, ell donava un fonament sòlid a l'esperança de la santa Església, perquè tot el Cos de Crist prengués consciència de quina transformació seria objecte, i perquè també els membres es prometéssin la participació en aquella glòria, que havia resplendit en el Cap.
D'aquesta glòria el mateix Senyor, parlant de la majestat de la seva segona vinguda, havia dit: «Aleshores els justes resplendiran com el sol al regne del Pare seu» (Mt 13, 43). El mateix deia també l'apòstol Pau dient: «Jo tinc per cert que els patiments del temps present no són comparables amb la glòria futura que ha de ser revelada en nosaltres» (Rm 8, 18). En un altre pas diu encara: «Vós, en efecte, esteu morts i la vostra vida és ara amagada amb Crist en Déu! Quan es manifesti Crist, la vostra vida, aleshores també vós sereu manifestats amb ell en la glòria» (Col 3, 3. 4).
Ma, per confirmar els apòstols en la fe i per portar-los a un coneixement perfecte, es tingué en aquell miracle una altra ensenyança. En efecte, Moisès i Elia, és a dir, la Llei i els profetes, aparegueren a parlar amb el Senyor, perquè en aquella presència de cinc persones s'acomplís exactament el que és dit: «Tot sigui resolt amb la paraula de dos o tres testimonis» (Mt 18, 16).
Què hi ha de més estable, de més ferm que aquesta paraula, a la qual proclamació s'uneixen en perfecte acord les veus de l'Antic i del Nou Testament i, amb la doctrina evangèlica, concorreixen els documents de les antigues testimonianzes?
Les pàgines de l'un i de l'altre Testament es troben mútuament concordes, i aquell que els antics símbols havien promès sota el vel és revelat per l'esplendor de la glòria present. Perquè, com diu sant Joan: «La Llei va ser donada per mitjà de Moisès, la gràcia i la veritat vengueren per mitjà de Jesucrist» (Jn 1, 17). En ell s'han complit les promeses de les figures profètiques i ha trobat realització el sentit dels preceptes legals: la seva presència demostra veritieres les profecies i la gràcia fa possible l'observança dels manaments.
A l'anunci de l'Evangeli es reforci doncs la fe de vosaltres tots, i ningú no s'avergonyeixi de la creu de Crist, per mitjà de la qual ha estat redimit el món.
Ningú no dubti a patir per la justícia, ningú no dubti de rebre la recompensa promesa, perquè a través de la fatiga es passa al descans i a través de la mort s'arriba a la vida. Haver assumit ell les debilitats de la nostra condició, també nosaltres, si perseverarem en la confessió i en l'amor d'ell, portarem la seva mateixa victòria i aconseguirem el premi promès.
Per tant, sigui per observar els manaments, sigui per suportar les contrarietats, ressoni sempre als nostres orelles la veu del Pare, que diu: «Aquest és el meu Fill estimat, en qui m'he complagut. Escolteu-lo» (Mt 17, 5).

Dels «Discursos» de sant Lleó el Gran, papa