El veritable sacrifici de lloança consisteix en qualsevol acció amb la qual aspirem a unir-nos amb Déu en una relació santa, adreçant-nos a aquell Sum Bé que ens pot fer realment feliços. Per això, fins i tot les mateixes obres de misericòrdia, amb les quals es ve en auxili de l'home, si no es fan per Déu, no es poden dir veritable sacrifici. En efecte, encara que el sacrifici sigui dut a terme i ofert per l'home, és cosa divina, de manera que els antics llatins el van designar també amb aquest últim nom. Per això, un home consagrat a Déu i votat a ell, en la mesura que mor al món per viure per a Déu, és un sacrifici. És també una obra de misericòrdia que cadascú fa cap a si mateix, com està escrit: «Té compassió de la teva ànima, fent-te agradable a Déu» (Sir 30, 24 volg.).
Per tant, els veritables sacrificis són les obres de misericòrdia tant cap a un mateix com cap al proisme en referència a Déu. D'altra banda, les obres de misericòrdia no es duen a terme per cap altre motiu, sinó per ser lliures de la misèria i fer-se així feliços d'aquella beatitud que no s'aconsegueix sinó mitjançant aquell bé del qual va ser dit: «El meu bé és estar a prop de Déu» (Sal 72, 28). N'és conseqüència, sens dubte, que tota la ciutat redimita, és a dir, la comunitat i la societat dels fidels, sigui oferta a Déu com a sacrifici universal, mitjançant el gran Sacerdot, que també va oferir a si mateix per nosaltres en la seva passió, sota la semblança de servent, perquè ens féssim cos d'un cap tan gran. Va oferir, en efecte, aquesta natura humana i en ella va ser ofert, perquè precisament per ella és mediador, sacerdot, sacrifici.
L'Apostol ens exhorta a oferir els nostres cossos com a sacrifici vivent, sant i agradable a Déu, com a acte de culte espiritual nostre (cfr. Rm 12, 1). Ens recomana de no conformar-nos al món present, sinó de transformar-nos renovant la nostra ment per poder discernir quina és la voluntat de Déu, per entendre quin és el veritable bé a ell agradable i perfecte, per comprendre que nosaltres mateixos constitueixem tot sencer el sacrifici. Per això afegeix: «Per la gràcia que m'ha estat concedida, jo dic a cadascun de vosaltres: No us valoreu més del que és convenient, sinó valoreu-vos de manera a tenir de vosaltres un concepte just, cadascú segons la mesura de fe que Déu li ha donat. Ja que, com en un sol cos tenim molts membres i aquests membres no tenen tots la mateixa funció, així també nosaltres, tot i ser molts, som un sol cos en Crist i cadascú per la seva part som membres els uns dels altres. Tenim, per tant, dons diferents segons la gràcia donada a cadascun de nosaltres» (Rm 12, 3-6).
Això és el sacrifici dels cristians: «Tot i ser molts, som un sol cos en Crist» (1 Cor 10, 17). I aquest sacrifici l'Església el celebra també amb el sacrament de l'altar ben conegut pels fidels, en el qual li és mostrat que, en allò que ella ofereix, ella mateixa és oferta en la cosa que ofereix.

De «La Ciutat de Déu» de sant Agustí, bisbe