Constatem que la gràcia té una eficàcia més gran que la natura, però la gràcia de la benedicció profètica és encara superior. Si la paraula del profeta, és a dir, d'un home, ha tingut tanta força per canviar la natura, què dir de la benedicció feta per Déu mateix, on actuen les mateixes paraules del Senyor i Salvador? Ja que aquest sacrement que rebeu es compleix amb la paraula de Crist. Si la paraula d'Elies va tenir tanta potència per fer baixar el foc del cel, la paraula de Crist no serà capaç de canviar la natura dels elements? Pel que fa a les criatures de tot l'univers, tu has dit: «Ell parla i tot és fet, mana i tot existeix» (Sal 32, 9). La paraula de Crist, doncs, que ha pogut crear del no-res allò que no existia, no pot canviar les coses que són en allò que no eren? En efecte, no és menys difícil donar existència a les coses que canviar-les en altres.
Ma per què servir-nos d'arguments? Servim-nos dels seus exemples i provem la veritat del misteri amb el mateix misteri de l'encarnació. Potser es va seguir el curs ordinari de la natura quan Jesús Senyor va néixer de Maria? Si cerquem l'ordre de la natura, la dona sol engendrar de la unió amb l'home. És clar, doncs, que la Verge va engendrar fora de l'ordre de la natura. Bé, allò que nosaltres re-presentem és el cos nascut de la Verge. Per què cerques aquí el curs de la natura en el cos de Crist, mentre el mateix Senyor Jesús Crist va ser engendrat de la Verge fora del curs de la natura? És la veritable carn de Crist que va ser crucificada, que va ser sepelerta. És, doncs, veritablement el sacrement de la seva carn.
El mateix Senyor Jesús proclama: «Això és el meu cos». Abans de la benedicció, les paraules celestials indiquen un element particular. Després de la consagració, ara designa el cos i la sang de Crist. Ell mateix ho anomena la seva sang. Abans de la consagració se l'anomena amb un altre nom. Després de la consagració és dit sang. I tu dius: «Amen», és a dir, «Així sigui». Allò que pronuncia la boca, ho afirma l'esperit. Allò que enuncia la paraula, ho senti el cor.
També l'Església, veient una gràcia tan gran, exhorta els seus fills, exhorta els seus íntims a acudir als sacraments dient: «Mangeu, amics, beveu; embriagueu-vos, o estimats» (Ct 5, 1). Allò que després mengem, allò que bevem, l'Esperit Sant t'ho ha especificat en un altre lloc mitjançant el Profeta dient: «Proveu i vegeu com és bo el Senyor; feliç l'home que en ell es refugia» (Sal 33, 9). En aquest sacrement hi ha Crist, perquè és el cos de Crist. No és, doncs, un aliment corporal, sinó un nutriment espiritual. Per això també l'Apostol de la seva figura diu: «Els nostres pares tots van menjar el mateix aliment espiritual» (1 Cor 10, 3). En efecte, el cos de Déu és un cos espiritual, el cos de Crist és el cos de l'esperit diví, perquè Crist és esperit, com llegim: Crist Senyor és esperit davant la nostra cara (cfr. Lam 4, 20 segons els LXX). Aquest nutriment fortifica el nostre cor i aquesta beguda «alegra el cor de l'home» (Sal 103, 15), com va recordar el profeta.

Del tractat «Sobre els misteris» de sant Ambròs, bisbe