L’ànima unida i transformada en Déu viu en Déu i per Déu, i reflecteix cap a ell el mateix impuls vital que ell li transmet. És allò que, penso, va voler dir sant Pau quan va escriure: «I que vosaltres sou fills n’és prova el fet que Déu ha enviat als nostres cors l’Esperit del seu Fill que crida: Abbà, Pare» (Gal 4, 6), la qual cosa passa als perfeccionats de la manera esmentada.
   No cal considerar impossible que en l’ànima es produeixi una cosa tan sublim. De fet, quan Déu li fa la gràcia d’arribar a ser deiforme i unida amb la Santíssima Trinitat, ella esdevé Déu per participació. Aleshores es fa possible en l’ànima una altra vida intel·lectual, cognitiva i caritativa, realitzada en la Trinitat, en unió amb la Trinitat i semblant a la de la mateixa Trinitat. Això, però, només per comunicació, perquè sempre és Déu qui opera tot allò que es verifica en l’ànima. Com després això es produeixi, no es pot saber ni es pot expressar. Només es pot demostrar que el Fill de Déu ens va obtenir un estat tan sublim i ens va merèixer poder ser fills de Déu i ho va demanar al Pare dient: «Pare, vull que també aquells que m’has donat, siguin amb mi on jo sóc, perquè contemplin la meva glòria, aquella que m’has donat» (Jn 17, 24), és a dir, que per participació compleixin en nosaltres la mateixa obra que jo compleixo per natura, és a dir, la de spirar l’Esperit Sant. Va dir també: «No prego només per aquests, sinó també per a aquells que per la seva paraula creuran en mi: perquè tots siguin una cosa sola. Com tu, Pare, ets en mi i jo en tu, siguin ells també en nosaltres una cosa sola, perquè el món cregui que tu m’has enviat. I la glòria que tu m’has donat a mi, jo l’he donada a ells, perquè siguin com nosaltres una cosa sola. Jo en ells i tu en mi, perquè siguin perfectes en la unitat i el món sàpiga que tu m’has enviat i els has estimat com m’has estimat a mi» (Jn 17, 20-23).
Déu, doncs, els ha comunicat el mateix amor que al Fill, i això no per natura com al Fill, sinó per unió i per transformació d’amor. El Fill demana al Pare que els elegits siguin una cosa sola no com única essència i natura com ho són el Pare i el Fill, sinó en el sentit d’una unió d’amor, com el Pare i el Fill viuen en unitat d’amor. Per això les ànimes posseeixen per participació els mateixos béns que posseeix Déu per natura. En virtut d’això elles són veritablement Déu per participació, iguals a ell i seves companyes.
Per això sant Pere diu: «Gràcia i pau us sigui concedida en abundància, en el coneixement de Déu i de Jesús Senyor nostre. El seu poder diví ens ha fet donació de tot bé pel que fa a la vida i la pietat, mitjançant el coneixement d’aquell que ens ha cridat amb la seva glòria i poder. Amb aquests ens ha donat els béns grans i preusos que havien estat promesos, perquè mitjançant ells vau esdevenir participants de la natura divina» (2 Pt 1, 2-4).
L’ànima participa de Déu complint en companyia d’ell l’obra de la Santíssima Trinitat, de la manera ja descrita, en virtut d’aquella unió, que ara la lliga només imperfeccionadament a l’Altíssim, però en l’altra vida la vincularà a ell en grau absolut. Tanmateix l’ànima, arribada a aquest estat, experimenta un goig immens i inexpressible.
O ànimes creades per a cims tan alts i a ells cridades, què feu? En què us entreteniu? Voleu ser cegues davant d’una llum tan gran i sordes davant d’invitacions tan autoritatives?

Del "Càntic espiritual" de sant Joan de la Creu, sacerdot