Quines llois us puc celebrar, o germans meus molt forts? Amb quina paraula d'elogi puc exaltar dignament la intrepidesa de les vostres ànimes, amb quines expressions magnificar la perseverança de la vostra fe? Suportareu fins a la glòria la prova més dura i no us vau rendir als tortures, sinó que més aviat els suplicis havien de rendir-se a vosaltres. Les tortures, que no concedien fi als dolors, van donar compliment a la glòria. Va continuar molt de temps el desgavell, va ser molt cruel el suplici, però no va aconseguir submergir una fe que va trobar bé ancorada, i no va tenir altre resultat que portar més ràpidament al Senyor els homes de Déu.
La multitud dels presents, commoguda, va veure el combat celestial de Déu i la batalla espiritual de Crist; va veure fermes els seus servents, va sentir la seva veu franca i coratjosa, va quedar admirada davant la solidesa inquebrantable del seu ànim, va meravellar-se de la força divina que els sostenia, va constatar que, encara que indefensos contra les fletxes d'aquest segle, estaven, no obstant això, armats amb les armes dels creients, és a dir, de la fe. Els torturats es van aixecar més forts que els torturadors i els membres colpits i lacerats van vèncer les urpes que colpejaven i els cops es succeïen als cops, però la seva fúria no va poder vèncer la seva fe inexpugnable, encara que als servents de Déu, després que van ser lacerades les carns, van ser torturades no més els membres, sinó les pròpies ferides. Corria la sang per apagar l'incendi de la persecució, per ofegar amb el seu glorios vessament les flames i el foc de la geena. Oh, de quin gènere va ser aquell espectacle del Senyor, quant sublim, quant gran, quant agradable als ulls de Déu per la fidelitat i la devoció del seu soldat! Es va verificar el que l'Esperit Sant diu i proclama als salms: «Preciosa als ulls del Senyor és la mort dels seus fidels» (Sal 115, 15). Preciosa és la mort de qui adquireix la immortalitat amb el preu del seu propi sang, que rep la corona de Déu amb l'extrem sacrifici.
Quant alegre va ser allà Crist, quant de bon grat va combatre i va vèncer en tals seus servents! Crist és el protector de la fe. És ell qui dona a aquells que creuen en proporció de la seva disponibilitat. En la persona del màrtir va ser ell mateix present al seu combat, va animar, va vigoritzar i va animar els combatents i els defensors del seu nom. Aquell que va vèncer una vegada la mort per nosaltres, la venç sempre en nosaltres.
O benaurada la nostra Església, que Déu il·lumina encara i honora amb tanta dignitat, la nostra Església que fins i tot als nostres temps és feta resplendent pel sang glorios dels màrtirs! Abans era blanca en les obres dels germans, ara s'ha fet porpra en el sang dels màrtirs. Entre les seves flors no falten ni els gladiols ni les roses. Que cadascun aspiri al doble honor altíssim, procurant, no obstant això, de tenir almenys o la corona blanca de les obres, o aquella porpra del martiri.

Dels «Lletres» de sant Ciprià, bisbe i màrtir