El Senyor manifesta la seva glòria davant de molts testimonis i fa resplendir aquell cos, que li és comú amb tots els homes, amb tant d'esplendor, que la seva cara esdevé semblant al fulgor del sol i les seves vestes igualen la blancor de la neu.
Aquesta transfiguració, sens dubte, mirava sobretot a allunyar de l'ànim dels deixebles l'escàndol de la creu, perquè l'humiliació de la Passió, acceptada voluntàriament, no escodís la seva fe, atès que se'ls havia revelat la grandesa sublim de la dignitat amagada del Crist.
Ma, segons un disseny no menys previsor, ell donava un fonament sòlid a l'esperança de la santa Església, perquè tot el Cos del Crist prengués consciència de quina transformació en seria objecte, i perquè també els membres es prometéssin la participació en aquella glòria, que havia brillat en el Cap.
D'aquesta glòria el mateix Senyor, parlant de la majestat de la seva segona vinguda, havia dit: «Aleshores els justs resplendiran com el sol al regne del seu Pare» (Mt 13, 43). El mateix deia també l'apòstol Pau dient: «Jo tinc per cert que els patiments del temps present no són comparables amb la glòria futura que ha de ser revelada en nosaltres» (Rm 8, 18). En un altre pas diu encara: «Vosaltres, en efecte, heu mort i la vostra vida és ara amagada amb Crist en Déu! Quan es manifesti Crist, la vostra vida, aleshores també vosaltres sereu manifestats amb ell en la glòria» (Col 3, 3. 4).
Ma, per confirmar els apòstols en la fe i per portar-los a un coneixement perfecte, es va tenir en aquell miracle una altra ensenyança. En efecte, Moisès i Elia, és a dir, la Llei i els profetes, van aparèixer per parlar amb el Senyor, perquè en aquella presència de cinc persones s'acomplís exactament el que diu: «Tot sigui resolt amb la paraula de dos o tres testimonis» (Mt 18, 16).
Què hi ha de més estable, de més ferm que aquesta paraula, a la qual proclamació s'uneixen en perfecte acord les veus de l'Antic i del Nou Testament i, amb la doctrina evangèlica, concorreixen els documents de les antigues testimoniances?
Les pàgines de l'un i de l'altre Testament es troben mútuament concordes, i aquell que els antics símbols havien promès sota el vel és revelat per l'esplendor de la glòria present. Perquè, com diu sant Joan: «La Llei va ser donada per mitjà de Moisès, la gràcia i la veritat van venir per mitjà de Jesucrist» (Jn 1, 17). En ell s'han complit les promeses de les figures profètiques i ha trobat realització el sentit dels preceptes legals: la seva presència demostra veritieres les profecies i la gràcia fa possible l'observança dels manaments.
A l'anunci de l'Evangeli es reforci doncs la fe de vosaltres tots, i ningú no se'n vergonyi de la creu de Crist, per mitjà de la qual ha estat redimit el món.
Ningú no dubti a patir per la justícia, ningú no dubti de rebre la recompensa promesa, perquè a través de la fatiga es passa al descans i a través de la mort s'arriba a la vida. Haver assumit ell les debilitats de la nostra condició, també nosaltres, si perseverarem en la confessió i en l'amor d'ell, portarem la seva mateixa victòria i aconseguirem el premi promès.
Per tant, tant per observar els manaments com per suportar les contrarietats, ressoni sempre als nostres orelles la veu del Pare, que diu: «Aquest és el meu Fill estimat, en qui m'he complagut. Escolteu-lo» (Mt 17, 5).

Dels «Discursos» de sant Lleó el Gran, papa