Moguts pel foc de l'Esperit Sant, els apòstols van recórrer tota la terra. Encesos pel mateix foc, els missioners apostòlics van arribar, arriben i arribaran als límits del món, d'un pol a l'altre de la terra, per anunciar la paraula de Déu, de manera que es pugui aplicar justament a ells mateixos aquelles paraules de l'apòstol Pau: «L'amor de Crist ens impulsa» (2 Cor 5, 14).
La caritat de Crist ens impulsa, ens empeny a córrer i a volar, portats per les ales d'un zel sant. Qui estima de veritat, estima Déu i el proïsme. Qui és realment zelos és també estimador, però en un grau més alt, segons el grau de l'amor; de manera que quant més ardeix d'amor, tant més és empenyit pel zel. Si algú no té zel, això testimonia que en el seu cor l'amor i la caritat s'han apagat. Qui és zelos desitja i fa coses sublims i treballa perquè Déu sigui cada cop més conegut, estimat i servit en aquesta vida i en l'altra. Aquest amor sant, en efecte, no té fi. La mateixa cosa fa amb el proïsme. Desitja i procura sol·licitud que tots siguin contents en aquesta terra i feliços i beatificats a la pàtria celestial; que tots es salvïn, que ningú no es perdi per l'eternitat, ni ofengui Déu i quedi, encara que sigui un instant, en el pecat. Així ho van fer els sants apòstols i tots aquells que van ser moguts per l'esperit apostòlic.
Jo em dic a mi mateix: El fill del Cor immaculat de Maria és una persona que ardeix de caritat i on passa crema. Desitja efectivament i s'esforça amb totes les seves forces per inflamar els homes amb el foc de l'amor diví. No es deixa distreure per res, gaudeix de les privacions, enfronta les fadigues, abraça les tribulacions, s'alegra de les calúmnies, és feliç en els torments. No pensa en res més que en com seguir Jesucrist i imitar-lo en la pregària, en la fadiga, en la suportació i en buscar sempre i només la glòria de Déu i la salvació de les ànimes.