Ieri hem celebrat el naixement en el temps del nostre Rei etern, avui celebrem la passió triomfal del soldat.
I de fet, el nostre Rei, revestit de la nostra carn i sortint del si de la Verge, es va dignar de visitar el món; avui el soldat, sortint de la tenda del cos, ha entrat triomfant al cel.
El nostre Rei, l'Altíssim, va venir per nosaltres humil, però no va poder venir amb les mans buides; de fet, va portar un gran don als seus soldats, amb el qual no només els va enriquir abundantment, sinó que al mateix temps els ha vigoritzat perquè lluitessin amb força invicta. Va portar el don de la caritat, que condueix els homes a la comunió amb Déu.
Allò que va portar, ho va distribuir, sense patir menors; va enriquir, en canvi, de manera admirable la misèria dels seus fidels, i ell va romandre ple de tresors inagotables.
La caritat, doncs, que va fer baixar Crist del cel a la terra, va elevar Esteve de la terra al cel. La caritat, que va ser primer al Rei, va resplendir després al soldat.
Esteve, doncs, per merèixer la corona que el seu nom significa, tenia com a armes la caritat i amb ella venia arreu. Mitjançant la caritat no va cedir als jueus que s'ensabogaven contra ell; per la caritat cap al proisme va pregar per tots els que el lapidaven. Amb la caritat refutava els errants perquè es penedissin; amb la caritat pregava pels lapidadors perquè no fossin castigats.
Sostingut per la força de la caritat, va vèncer Saul que s'ensabogava cruelment i va merèixer tenir company al cel aquell que va tenir a la terra perseguidor. La mateixa caritat santa i incansable desitjava conquerir amb la pregària aquells que no va poder convertir amb les paraules.
I ara, aquí Pau és feliç amb Esteve, amb Esteve gaudeix de la glòria de Crist, amb Esteve exulta, amb Esteve regna. Allà on Esteve, mort per les pedres de Pau, l'ha precedit, allà Pau l'ha seguit per les pregàries d'Esteve.
Quina veritat té aquella vida, germans, on Pau no queda confós per l'assassinat d'Esteve, sinó que Esteve s'alegra de la companyia de Pau, perquè la caritat exulta en tots dos. Sí, la caritat d'Esteve va superar la crueltat dels jueus, la caritat de Pau va cobrir la multitud dels pecats, per la caritat tots dos han merescut posseir junts el regne dels cels.
La caritat, doncs, és la font i l'origen de tots els béns, excel·lent defensa, camí que condueix al cel. Aquell que camina en la caritat no pot errar, ni tenir por. Ella guia, ella protegeix, ella fa arribar al terme.
Per tant, germans, ja que Crist ens ha donat l'escala de la caritat, mitjançant la qual tot cristià pot arribar al cel, conserveu vigorosament intacta la caritat, demostreu-la mútuament i creixeu contínuament en ella.

Dels «Discursos» de sant Fulgenci de Rusp, bisbe