Només tu ets veritablement el Senyor: el teu domini sobre nosaltres és la nostra salvació i el servir-te significa per a nosaltres ser salvats per tu.
I quina és la teva salvació, o Senyor, al qual pertany la salvació i la benedicció sobre el teu poble, si no és obtenir de tu d'estimar-te i ser estimat per tu? Per això, Senyor, has volgut que el fill de la teva dreta i l'home que per tu has fet fort, fos anomenat Jesús, és a dir, Salvador, en efecte és ell qui «salvarà el seu poble dels seus pecats» (Mt 1, 21), i «en cap altre hi ha salvació» (At 4, 12). Ell ens ha ensenyat a estimar-lo, quan primer ens va estimar fins a la mort de creu, animant-nos amb l'amor i la predilecció a estimar-lo, ell que primer ens va estimar fins al final.
Precisament així: ens vas estimar primer, perquè nosaltres t'estiméssim; no pas que necessitessis el nostre amor, sinó perquè no podíem ser allò per què ens vas crear, si no t'estimàvem.
Per això «ja havia parlat en temps antics moltes vegades i de diverses maneres als pares per mitjà dels profetes, últimament, en aquests dies, ha parlat a nosaltres per mitjà del Fill» (Hb 1, 1), del teu Verb, del qual «fou fet el cel, de la respiració de la seva boca tota la seva host» (Sal 32, 6). El teu parlar per mitjà del Fill no va ser sinó posar a la llum del sol, és a dir, manifestar clarament, quant i com ens vas estimar, tu que no vas estalviar el teu Fill, sinó que el vas donar per tots nosaltres, i ell també ens va estimar i es va donar a si mateix per nosaltres (cf. Rm 8, 32. 37).
Aquesta és la teva Parola per a nosaltres, Senyor, aquest el teu Verb omnipotent, que, mentre un profund silenci, és a dir, una aberració profunda, envoltava totes les coses, es va llançar des del tron reial, inflexible oponent dels errors, dolç defensor de l'amor.
I quant ell va operar, quant va dir a la terra, fins als insults, fins als escopadures i els cops, fins a la creu i el sepulcre, no va ser sinó el teu parlar a nosaltres per mitjà del Fill: animació i estímul del teu amor al nostre amor per a tu. Tu sabies, en efecte, o Déu creador de les ànimes, que aquest amor no podia ser imposat a les ànimes dels fills dels homes, sinó que calia simplement estimular-lo. I sabies també que on hi ha constricció, no hi ha més llibertat; i on no hi ha llibertat, no hi ha ni justícia.
Has volgut, doncs, que t'estiméssim nosaltres que no podíem ni ser salvats amb justícia, si no t'haguéssim estimat, ni podíem estimar-te, si no n'haguéssim tingut el do de tu. Veritablement, Senyor, com diu l'Apostol del teu amor i nosaltres mateixos ja hem dit, tu primer ens vas estimar i primer tu estimes tots aquells que t'estimen.
Però nosaltres t'estimem amb l'afecte d'amor que tu ens has infós. El teu amor, en canvi, és la teva mateixa bondat, o sumament bo i sum bé; és l'Esperit Sant que procedeix del Pare i del Fill; aquell que des de l'inici de la creació planeja sobre les aigües, és a dir, sobre les ments flotants dels fills dels homes, donant-se a tots, tot atraient a si, inspirant, afavorint, allunyant allò que és nociu, proveint allò que és útil, unint Déu a nosaltres i nosaltres a Déu.

Del tractat «La contemplació de Déu» de Guillem, abat de Saint-Thierry