A la Congregació de les Germanes de Loreto, pare, era realment feliç, segons la meva opinió; felíssima, segons la de les germanes. Després, va arribar la vocació. El nostre Senyor em va cridar directament; la seva veu era clara i plena de persuasió. Em va cridar encara i encara el 1946. Sabia que era Ell. En mi hi havia temor i pensaments terribles; de fet, temia de ser induïda en error. Havent viscut sempre en obediència, havia entregat tota la situació al meu pare espiritual, esperant constantment que totes aquestes coses fossin considerades per ell com un engany del diable. En canvi, gens: com aquella veu, ell també va dir: «El mateix Jesús te ho demana». Per tant, tu saps bé la conclusió de tota aquesta situació.
Les meves superiors em van enviar a una ciutat, és a dir, Asansol, el 1947, on semblava que el nostre Senyor es donava enterament a mi. Com van passar ràpidament la dolçor, la consolació i la unió d'aquells sis mesos! Després, el mes de desembre del 1948, l'obra va començar.
Pare, ja des del 1949 o 1950 hi ha en mi un terrible sentit de privació, aquesta horrible foscor, aquesta soledat, aquest desig continu i ardent de Déu que al fons del meu cor causa un enorme dolor. Aquesta és la foscor que no puc veure certament, ni amb la ment ni amb la raó. El lloc de Déu en la meva ànima és buit. Déu en mi no hi és. Quan el dolor a causa de l'absència és tan gran, desitjo i encara desitjo Déu, però sento això: no em vol i no és aquí.
Cel, ànimes: són potser només paraules i no tenen cap significat per a mi? La meva pròpia vida sembla contradicció. Ajudo les ànimes a anar on? Per què tot això? On és l'ànima en la meva essència? Déu no em vol? De tant en tant sento el meu cor que certament crida: «Déu meu!», però no passa res. No sóc capaç de descriure el torment i el dolor. Des de la meva infància he estimat amb molta tendresa Jesús en el Santíssim Sacrament, però ara fins i tot l'amor s'ha esvaït. Davant de Jesús no sento res, però, d'altra banda, de cap manera vull perdre la Santa Comunió.
Considera, pare, la contradicció de la meva vida. Desitjo Déu, vull estimar-lo, estimar molt, viure només pel seu amor, només estimar, però només hi ha dolor, desig i no amor.
Fa uns quants anys, aproximadament setze, volia oferir a Déu alguna cosa de molt bonica. Em vaig consagrar a la promesa, sota pena de pecat mortal, de no rebutjar-li res. Des d'aquell temps he conservat aquesta promesa. De vegades, quan la foscor és més densa i a punt de negar alguna cosa a Déu, el pensament d'aquella promesa m'eleva.
En la meva vida només vull Déu. L'"obra" és realment i únicament seva. Ell em va cridar, ell em va dir què hauria de fer, ell ha sostingut cada un dels meus passos, ell ha dirigit cada un dels meus moviments, ell ha posat les paraules a la meva boca, ell m'ha concedit la facultat d'ensenyar a les germanes el camí.
Totes aquestes coses i tot el que hi ha en mi, és seu. Per què, mentre el món m'elogia, la meva ànima en veritat no és tocada ni mínimament, ni tan sols lleugerament. El que pertany a l'obra crec que prové enterament d'ell. Abans podia passar moltes hores davant del Senyor estimant-lo i dialogant amb ell; ara, en canvi, fins i tot la meditació és difícil: res, o només dic «Déu meu», i de vegades fins i tot aquesta invocació no surt. Tanmateix, des d'un altre lloc, al fons del meu cor, el desig de Déu continua obrint en les tenebres un estret pas.
Quan estic fora, mentre treballo o trobant alguns homes, hi ha la presència d'algú que viu més a prop de mi, en realitat en mi. No sé què és, però sovint, fins i tot cada dia, l'amor cap a Déu en mi es fa més veritable i, sense un coneixement cert, de sobte dic a Jesús paraules d'amor molt inusuals.
Pare, t'he obert del tot el meu cor: ensenya'm a estimar Déu, ensenya'm a estimar-lo més. No sóc instruïda, moltes coses que concerneixen Déu no les conec: vull estimar Déu com i quant ell per a mi és «Pare meu».
El meu cor, la meva ànima, el meu cos són només per a Déu. Ell ha expulsat la filla del seu amor, com no desitjada. Per aquest motiu, pare, en tal allunyament he establert de ser sota el seu poder. Faci realment de mi el que vol, com vol, per tot el temps que ell volrà. Si la meva foscor és llum per a una altra ànima –encara que no val res per a cap home–, sóc feliç de manera perfecta, perquè sóc una flor del camp de Déu.

Dels «Escriptes» de santa Teresa de Calcutta, verge