Déu creà l'ésser humà des del principi amb la finalitat de colmar-lo dels seus dons, escollí els patriarques per donar-los la salvació, es preparà per temps un poble per ensenyar a servir Déu a aquells que l'ignoraven, disposà el ministeri dels profetes per educar els homes a portar en si l'Esperit i a gaudir de la comunió amb Déu. Ell, que no necessita ningú, concedí la comunió amb si mateix a aquells que necessitaven d'ell. Per a aquells que li eren agradables traçà l'edifici de la salvació, com ho faria un arquitecte. Ell mateix feu de guia a aquells que no coneixien el camí a Egipte. A aquells que erraven pel desert donà una llei més que adequada. Concedí a aquells que entraren a la terra promesa una digna herència. Finalment, en favor d'aquells que es converteixen al Pare, matà el vedell grass i els donà la millor túnica. Així, de diverses maneres, disposà el gènere humà en vista de la gran «simfonia» de la salvació.
Sant Joan a l'Apocalipsi diu: I la seva «veu era semblant al fragor de grans aigües» (Ap 1, 15). I de veritat són moltes les aigües de l'Esperit de Déu, perquè el Pare és ric en recursos infinits. El Verbe, passant a través d'aquestes aigües, oferí amb liberalitat la seva assistència a aquells que li estaven sotmesos, prescrivint a cada criatura una llei adequada i apropiada. Així donà al poble les lleis per construir el tabernacle, edificar el temple, elegir els levites, així com per als sacrificis, les ofrenes i les purificacions i qualsevol altra cosa per al servei del culte.
Ell, a dir la veritat, no tenia cap necessitat de tot això. Des de sempre fou colmat de tot bé, tenint en si mateix tota olor suau i perfum, fins i tot abans que vingués Moisès. Però volia educar el poble, portat contínuament a tornar-se'n als ídols. Volia disposar-lo, amb moltes intervencions i auxili, a perseverar en el servei de Déu, cridant-lo mitjançant les coses secundàries a les primàries, amb les figures a les veritats, amb les coses temporals a les eteres, amb les coses carnals a les espirituals i amb les coses terrenes a les celestials, com fou dit a Moisès: «Mira i executa segons el model que t'ha estat mostrat al mont» (Ex 25, 40). En efecte, en aquests quaranta dies aprengué a considerar les paraules de Déu, el seu estil característic, les imatges espirituals i les prefiguracions de les coses futures, com també Pau diu: «Bebien d'una roca espiritual que els acompanyava, i aquella roca era Crist» (1 Cor 10, 4). I de nou, al·ludint a les coses que són prescrites en la llei, afegeix: «Totes aquestes coses els passaren com a exemple, i han estat escrites per a la nostra advertència, de nosaltres per als quals ha arribat la fi dels temps» (1 Cor 10, 11). Mitjançant figures, doncs, Israel aprenia a temer Déu i a perseverar en el seu servei. Per això la llei per a ells era alhora una regla de vida i una profecia de les coses futures.

Del tractat «Contra les heretgies» de sant Ireneu, bisbe