Fratels i amics més estimats, penseu i repenseu: al principi dels temps Déu creà el cel i la terra (cf. Gn 1,1) i totes les coses; pregunteu-vos el per què i amb quina disposició va plasmar de manera tan singular l'home a la seva imatge i semblança.
Si, doncs, en aquest món ple de perills i de misèria no reconeguéssim el Senyor com a creador, de res ens serviria haver nascut i romandre vius. Si per gràcia de Déu hem vingut al món, també per la seva gràcia hem rebut el bateig i hem entrat a l'Església; i així, fent-nos deixebles del Senyor, portem un nom glorios. Però de què serviria tenir un nom tan gran sense la coherència de la vida? Seria van haver nascut i haver entrat a l'Església; més aviat seria traïr el Senyor i la seva gràcia. Millor seria no haver nascut que haver rebut la gràcia del Senyor i pecar contra ell.
Mireu l'agricultor que semina al camp (cf. Jc 5, 7-8): a temps oportú arrossega la terra, després l'adoba i estimant poc la fatiga portada sota el sol, cultiva la llavor preciosa. Quan les espigues són madures i arriba el temps de la collita, el seu cor, oblidant la fatiga i la suor, s'alegra i exulta per la felicitat. Però si les espigues són buides i no li queda més que palla i pula, el pagès, recordant la dura feina i la suor, quant més havia cultivat aquell camp, tant més el deixarà en abandonament.
Semblantment ha fet el Senyor amb nosaltres: la terra és el seu camp, nosaltres, els homes, les brots, la gràcia l'adob. Mitjançant la seva encarnació i redempció ens ha regat amb el seu sang, perquè poguéssim créixer i arribar a la maduració.
Quan en el dia del judici arribi el temps de collir, qui serà trobat madur en la gràcia, gaudirà al regne dels cels com a fill adoptiu de Déu: però qui serà romàs sense fruit, tot i haver estat fill adoptiu, esdevindrà enemic i serà castigat eternament com es mereix.
Fratels més estimats, sabeu amb certesa que el nostre Senyor Jesús, havent vingut al món, ha pres sobre si dolors innombrables, amb la seva passió ha fundat la santa Església i la fa créixer amb les proves i el martiri dels fidels. Tot i que les potestats del món l'oprimeixin i la combatin, tanmateix no podran mai prevaleix. Després de l'Ascensió de Jesús, des del temps dels Apòstols fins als nostres dies, en tota la terra la santa Església creix entre les tribulacions.
Així, en el curs dels cinquanta o seixanta anys des que la santa Església va entrar a la nostra Corea, els fidels han hagut d'enfrontar diverses vegades la persecució i avui fereix més que mai. Per això, nombrosos amics en la mateixa fe, jo també entre ells, hem estat llençats a la presó i vosaltres també romaneu enmig de la tribulació. Si és veritat que formem un sol cos, com no estarem tristos a l'interior dels nostres cors? Com no experimentarem segons el sentiment humà el dolor de la separació?
Tanmateix, com diu l'Escriptura, Déu té cura del més petit cabell del cap (cf. Mt 10, 30) i en té compte en la seva onisciència; com, doncs, podrà ser considerada una persecució tan violenta si no una disposició divina, un premi o un càstig?
Abraçeu, doncs, la voluntat de Déu i amb tot el cor sostingueu el combat per Jesús, rei del cel; també vosaltres vèncreu el dimoni d'aquest món, ja vençut per Crist.
Us conjuro: no negligiu l'amor fratern, sinó que us ajudéu els uns als altres; i fins que el Senyor us faci misericòrdia allunyant la tribulació, persevera.
Aquí som vint, i per gràcia de Déu estem encara tots bé. Si algú serà mort, us suplico que tingueu cura de la seva família.
Encara tindria moltes coses a dir, però com puc expressar-les amb la ploma i el paper? Acabo la meva carta. Sentint-nos ja propers al combat, us prego que camineu en la fidelitat; i al final, entrats al cel, ens alegrarem junts.
Us beso per l'última vegada en senyal del meu amor.

De l'última exhortació de sant Andreu Kim Taegôn, sacerdot i màrtir