Quan va arribar el dimarts abans de l'Ascensió del Senyor, Beda va començar a respirar més amb dificultat i li va aparèixer una mica d'inflor als peus. Però tot el dia va ensenyar i va dictar de bon ànim. Entre altres coses, va dir: «Apreneu amb promptitud, no sé fins a quan duraré i si el Creador em prendrà aviat». A nosaltres ens semblava que coneixia bé la seva fi; i així va passar la nit despert en accions de gràcies.
A l'alba, és a dir, el dimecres, ens va ordenar d'escriure amb diligència el que havíem començat, i així ho vam fer fins a les nou. Després de les nou vam sortir en processó amb les relíquies dels sants, com exigia la costum d'aquell dia. Un de nosaltres, però, va romandre al seu costat i li va dir: «Mestre molt estimat, encara falta un capítol al llibre que has dictat. Et costa ser interrogat?». I ell: «No, fàcil, va dir, pren la teva ploma, esmola-la i escriu». I aquell ho va fer així. A les tres de la tarda em va dir: «Al meu petit calaix hi ha algunes coses valuoses, és a dir, pebre, mocadors i encens. Corre aviat i porta'm els sacerdots del nostre monestir, perquè vull distribuir-los aquests petits regals que Déu m'ha donat». I en la seva presència va parlar a tots amonestant cadascú i conjurant que celebrassin per ell misses i que pregassin amb insistència, cosa que aquells van prometre de bon grat.
Tots ploraven i vessaven llàgrimes, sobretot perquè havia dit que creia que no veurien més tant de temps la seva cara en aquest món.
Provarien alegria, però, perquè va dir: «És l'hora (si així agrada al meu Creador) de tornar a aquell que em va crear i em va fer del no-res, quan encara no existia. He viscut molt i el piadós Jutge ha disposat bé per a mi la meva vida; ara «ha arribat el moment de desfer les veles» (2 Tm 4, 6), perquè desitjo morir i estar amb Crist (cf. Fl 1, 23); de fet, la meva ànima desitja veure Crist, el meu rei, en el seu esplendor». I havent dit moltes altres coses per a la nostra edificació, va passar en goig aquell dia fins a la nit. El jove Wiberth va dir encara: «Car mestre, encara una sentència no ha estat transcrita». I ell: «Escriu, ara mateix». I després d'una estona el jove va dir: «Mira, ara la sentència ha estat escrita». I ell llavors: «Bé, va dir, has dit la veritat; tot ha acabat. Pren el meu cap entre les teves mans, perquè em pla molt estar assegut davant del lloc sant, on solia pregar, perquè jo també, estant assegut, pugui invocar el meu Pare».
I així, a terra de la seva cèl·lula, cantant: «Gloria al Pare i al Fill i a l'Esperit Sant», després d'haver nomenat l'Esperit Sant, va exhalar l'últim sospir, i per haver estat sempre molt devot en les lloances de Déu a la terra, va emigrar a les joies dels desitjos celestials.

De la «Carta sobre la mort de sant Beda el Venerable» de Cuthbert