«Beneit l’home que tem Déu i camina pels seus camins» (Sal 127, 1). Cada vegada que a l’Escriptura es parla de la por de Déu, cal tenir present que mai no es troba sola, com si per a nosaltres fos suficient per a la plenitud de la fe, sinó que li s’hi afegeixen o hi són anteriors molts altres valors.
D’aquests es comprèn l’essència i la perfecció de la por de Déu, com sabem per allò que està dit als Proverbis de Salomó: «Si de veritat invocaràs l’intel·ligència i cridaràs la saviesa, si la cercaràs com la plata i per ella excavaràs com per als tresors, aleshores comprendràs la por de Déu» (Pro 2, 3-5).
Veiem per això per quants graus s’arriba a la por de Déu.
En primer lloc, demanat el do de la saviesa, s’ha de confiar tota la tasca de l’aprofundiment al do de l’intel·lecte, amb el qual cercar i investigar la saviesa. Només aleshores es podrà comprendre la por de Déu. Certament, el mode comú de raonar dels homes no procedeix així quant a la por.
De fet, la por és considerada com la por que té la feblesa humana quan tem patir allò que no voldria que li passés. Aquest gènere de por s’esveilla en nosaltres amb el remordiment de la culpa, davant el dret del més poderós, o de l’atac del més fort, a causa d’una malaltia, per el trobament amb una bèstia feroç o, finalment, per la patiment de qualsevol mal.
No és aquesta la por que aquí s’ensenya, perquè deriva de la feblesa natural.
En aquesta línia de por, de fet, allò que cal temer no és en absolut objecte i matèria d’aprenentatge, ja que les coses temibles s’encarreguen elles mateixes d’incutir terror.
De la por de Déu, en canvi, així està escrit: «Vineu, fills, escolteu-me; us ensenyaré la por de Déu» (Sal 33, 12). Per tant, s’aprèn la por de Déu, perquè és ensenyada. Aquest gènere de por no rau en l’espant natural i espontani, sinó en una realitat que és comunicada com una doctrina. No emana de la tremolor de la natura, sinó que comença a aprendre’s amb l’observança dels manaments, amb les obres d’una vida innocent, i amb el coneixement de la veritat.
Per part nostra, la por de Déu és tota en l’amor, i l’amor perfecte perfecciona aquesta por.
La tasca pròpia del nostre amor cap a Déu és escoltar-ne les advertències, obeir els seus manaments, confiar en les seves promeses.
Escoltem, doncs, l’Escriptura que diu: «Ara, Israel, què et demana el Senyor, el teu Déu, sinó que temis el Senyor, el teu Déu, que caminis per tots els seus camins, que l’amis i servis el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor i amb tota l’ànima, que observis els manaments del Senyor i les seves lleis, que avui et dono per al teu bé?» (Dt 10, 12).
Moltes són, a més, els camins del Senyor, encara que ell mateix sigui el camí. Però quan parla de si mateix es diu camí, donant també la raó per la qual es diu així: «Ningú», diu, «ve al Pare sinó per mitjà meu» (Jn 14, 6).
Cal, doncs, plantejar-se el problema dels molts camins possibles i ponderar molts elements perquè, instruïts per moltes raons, puguem trobar aquell únic camí de la vida eterna que ens convé.
Hi ha, de fet, camins a la Llei, camins als profetes, camins als evangelis, camins als apòstols, camins també a les diverses obres dels mestres.
Benaurats els que caminen en ells amb la por de Déu.

Dels «Tractats sobre els salms» de sant Hilari, bisbe