«Tomàs, un dels Dotze, anomenat Didim, no era amb ells quan va venir Jesús» (Jn 20, 24). Aquest sol discipole era absent. Quan va tornar, va sentir el relat dels fets ocorreguts, però va refusar de creure el que havia sentit. Va tornar el Senyor i al discipole incredule va oferir el costat per tocar-lo, va mostrar les mans i, assenyalant la cicatriu de les seves ferides, va guarir la de la seva incredulitat.
Què, germans, entreveu en tot això? Potser atribuiu a un pur cas que aquell discipole escollit pel Senyor hagués estat absent, i venint després hagués sentit el fet, i sentint hagués dubtat, i dubtant hagués tocat, i tocant hagués cregut?
No, això no va passar per cas, sinó per disposició divina. La clemència del Senyor va actuar de manera meravellosa, ja que aquell discipole, amb els seus dubtes, mentre al seu mestre tocava les ferides del cos, guaria en nosaltres les ferides de l'incredulitat. L'incredulitat de Tomàs ens ha estat molt més útil, quant a la fe, que no pas la fe dels altres discipols. Mentre aquell és portat a la fe pel tacte, la nostra ment és consolidada en la fe amb el superament de tot dubte. Així, el discipole, que ha dubtat i ha tocat, és esdevingut testimoni de la veritat de la resurrecció.
El va tocar i va exclamar: «El meu Senyor i el meu Déu!».
Jesús li va dir: «Perquè m'has vist, has cregut» (Jn 20, 28-29). Com diu l'apòstol Pau: «La fe és fonament de les coses que s'esperen i prova de les que no es veuen», és clar que la fe és prova d'aquelles coses que no es poden veure. Les coses que es veuen no requereixen més la fe, sinó que són objecte de coneixement. Però si Tomàs va veure i va tocar, com li es diu: «Perquè m'has vist, has cregut»? Altres coses, però, va veure i altres coses va creure. La divinitat, en efecte, no pot ser vista per un home mortal. Va veure, doncs, un home i va reconèixer Déu, dient: «El meu Senyor i el meu Déu!». Va creure, per tant, veient. Va veure un veritable home i va dir que era aquell Déu que no podia veure.
Ens causa gran alegria el que segueix: «Bensurats els que, sense haver vist, creuran!» (Jn 20, 28). Amb aquestes paraules, sens dubte, som indicats especialment nosaltres, que creiem en aquell que no hem vist amb els nostres sentits. Hem estat designats nosaltres, si, però, a la nostra fe fem seguir les obres. Creu, en efecte, de veritat aquell que posa en pràctica amb la vida la veritat en la qual creu. Diu, en canvi, sant Pau de qui tenen la fe només a les paraules: «Diuen que coneixen Déu, però el renegen amb els fets» (Tt 1, 16). I Jaume escriu: «La fe sense les obres és morta» (Jc 2, 26).

Sant Gregori Magne, papa