L’Apostol t’ensenya que «els nostres pares van estar tots sota la núvol, tots van creuar la mar, tots van ser batejats en relació amb Moisès a la núvol i a la mar» (1 Cor 10, 1-2). A més, també el mateix Moisès diu en el seu càntic: «Va bufar amb el teu alè: la mar els va cobrir» (Ex 15, 10). Tu veus que ja en aquell pas dels Hebreus, en el qual els Egipcis van morir i els Hebreus es van salvar, hi havia certament la figura del bateig. Què altre, de fet, se’ns ensenya cada dia en aquest sacrament, sinó que la culpa és submergida i l’error destruït, mentre que la pietat i la innocència passen intactes?
Tu sents que els nostres pares van estar sota la núvol, i certament sota una bona núvol, si ella va refrescar les arides de les passions. Una bona núvol de veritat! Ella cobreix amb la seva ombra aquells que són visitats per l’Esperit Sant. Després es va posar sobre la Verge Maria i la potència de l’Altíssim va estendre la seva ombra sobre ella quan va generar la redempció per al gènere humà. Si, doncs, l’Esperit era present en la figura, no ho serà en la veritat quan l’Escriptura et diu que «la llei va ser donada per mitjà de Moisès, la gràcia i la veritat van venir per mitjà de Jesucrist» (Jn 1, 17)?
Mara era una font amarga, Moisès hi va llençar un llenya i va esdevenir dolça. Així, l’aigua sense la predicació de la creu del Senyor no serveix per a res per a la salvació. Però quan ha estat consagrada pel misteri de la creu que salva, llavors està disposada per servir de bany espiritual i de copa de salvació. Per això, com Moisès, és a dir, el profeta, va llençar un llenya en aquella font, així el sacerdot pronuncia sobre aquest font una fórmula d’exaltació de la creu del Senyor i l’aigua es fa dolça per conferir la gràcia.
No creis, doncs, només als ulls del cos. Es veu millor allò que és invisible, perquè allò que es veu amb els ulls del cos és temporal; en canvi, allò que no es veu és etern. I l’etern es percep millor amb l’esperit i amb l’intel·ligència que amb els ulls. A més, t’instrueix la lectura, que hem fet fa poc, del llibre dels Reis. Naamà era Siri, tenia la lepra i ningú podia netejar-lo. Llavors una noia presonera de guerra va dir que a Israel hi havia un profeta capaç de sanar-lo del contagi de la lepra.
Havent pres, com diu el text, or i plata, es va dirigir al rei d’Israel. Aquest, assabentat del motiu de la seva arribada, es va esquinçar les vestides dient que era més aviat una provocació demanar-li allò que no entrava dins el seu poder de rei. Però Eliseu va manar al rei que li enviés el Siri perquè aquest tingués a conèixer que hi havia un Déu a Israel. I quan va arribar, li va ordenar que s’immergís set vegades al riu Jordà. Llavors ell va començar a pensar que els rius del seu país tenien aigües millors, en les quals s’havia immers moltes vegades, però sense ser mai netejat de la lepra, i, retengut per aquest fet, no obeïa les ordres del profeta. No obstant això, davant les instàncies i pressions dels seus servents, va cedir i es va immergir. Netejat immediatament, ell va comprendre que el ser un netejat instantàniament no és obra de l’aigua, sinó de la gràcia. Va dubtar abans de ser sanat. Tu, en canvi, ja has estat sanat i, per tant, no has de dubtar.

Del tractat «Sobre els misteris» de Sant Ambròs, bisbe