L'home espiritual viu en la beatitud celestial ja ara

Se realment l'amor aconsegueix eliminar la por i aquesta es transforma en amor, llavors es descobrirà que allò que salva és precisament la unitat. La salvació consisteix, de fet, a sentir-se tots fusionats en l'amor a l'únic i veritable bé mitjançant aquella perfecció que es troba en la colometa de la qual parla el Càntic dels càntics: «Única és la meva colometa, la meva perfecta, l'única de la seva mare, la preferida de la seva genetrriu» (Ct 6, 9).

Tot això ho mostra més clarament el Senyor en l'evangeli. Jesús beneeix els seus deixebles, els confereix tot poder i els atorga els seus béns. Entre aquests s'han d'incloure també les santes expressions que ell dirigeix al Pare. Però entre totes les paraules que diu i les gràcies que atorga, n'hi ha una que és la més gran de totes i que les resumeix totes. I és aquella amb la qual Crist amonestava els seus a trobar-se sempre units en les solucions de les qüestions i en les valoracions sobre el bé a fer; a sentir-se un sol cor i una sola ànima i a estimar aquesta unió com a l'únic i sol bé; a unir-se en la unitat de l'Esperit amb el vincle de la pau; a fer un sol cos i un sol esperit; a respondre a una única vocació, animats per una mateixa esperança.

Però més que aquests apunts seria millor citar textualment les paraules de l'evangeli: «Perquè tots siguin una sola cosa. Com tu, Pare, ets en mi i jo en tu, siguin ells també una sola cosa, perquè el món cregui que tu m'has enviat» (Jn 17, 21).

El vincle d'aquesta unitat és una autèntica glòria. Ningú, de fet, pot negar que l'Esperit Sant sigui anomenat «glòria». Diu, de fet, el Senyor: «La glòria que tu m'has donat a mi, jo l'he donada a ells» (Jn 17, 22). Ell posseïa aquesta glòria sempre, encara abans que existís aquest món. En el temps, però, la rebé quan assumí la natura humana. Des que aquesta natura va ser glorificada per l'Esperit Sant, tot allò que es connecta amb aquesta glòria, esdevé participació de l'Esperit Sant.

Per això diu: «La glòria que tu m'has donat a mi, jo l'he donada a ells, perquè siguin com nosaltres una sola cosa. Jo en ells i tu en mi, perquè siguin perfectes en la unitat» (Jn 17, 22-23). Per tant, aquell que des de la infància ha crescut assolint la plena maduresa del Crist, arriba a trobar-se en aquell estat tot especial, que només la intel·ligència, il·luminada per la fe, pot percebre. Llavors esdevé capaç de la glòria de l'Esperit Sant mitjançant una vida allunyada dels vicios i imprimita en la santedat. Aquest, doncs, és aquella colometa perfecta, a la qual mira l'Espos, quan diu: «Única la meva colometa, la meva perfecta».

Sant Gregori de Nissa, bisbe