L'amor è suficient per si mateix, agrada per si mateix i en raó de si. È a si mateix mérit i premi. L'amor no busca raons, no busca avantatges a part de si mateix. El seu avantatge està en existir. Estimo perquè estimo, estimo per estimar. Gran cosa è l'amor si se remunta al seu principi, si es retorna a la seva origen, si es porta a la seva font. D'allà sempre pren aliment per continuar corrent. L'amor è l'únic entre tots els moviments de l'ànima, entre els sentiments i els afectes, amb què la criatura pugui correspondre al Creador, encara que no a la igualtat; l'únic amb el qual pugui retribuir el proper i, en aquest cas, segurament a la igualtat. Quan Déu estima, no desitja res més que ser estimat. No estima per res altre, sinó per ser estimat, sabent que els que l'estimaran se'n embriagaran d'aquest mateix amor. L'amor de l'Espos, l'Espos-amor, només busca el retribut de l'amor i de la fidelitat. Sigui, doncs, lègitim a l'estimada estimar en retribucion. Perquè la nuvia, i la nuvia de l'Amor, no hauria d'estimar? Perquè no hauria d'ser estimat l'Amor?
Justament, renunciant a tots els seus altres afectes, espera tot i només l'Amor, ella que en retribuir l'amor mira a igualar-lo. S'objectarà, però, que, encara que la nuvia s'hagi transformat tota en l'Amor, no podrà mai assolir el nivell de la font perenne de l'amor. És cert que no podran mai ser equiparats l'estimant i l'Amor, l'ànima i el Verb, la nuvia i l'Espos, el Creador i la criatura. La font, de fet, dóna sempre molt més del que basta a l'assetat.
Ma què importa tot això? Cessarà potser i s'apagarà  completament el desig de la nuvia que espera el moment de les noces, cessarà la gana de qui sospira, l'ardor de qui estima, la confiança de qui pren gust, perquè no è capç de correr a la igualtat amb un gegant, competir en dolçor amb la mel, en mansuetud amb l'anyell, en blancor amb el gladiol, en esplendor amb el sol, en caritat amb qui è l'Amor? No, segurament. Encara que la criatura estima menys, perquè è inferior, si tanmateix estima amb tota si mateixa, no li resta res a afegir. No falta res on hi ha tot. Per això per a ella estimar aixì è haver celebrat les noces, perquè no pot estimar aixì i ser poc estimada. El matrimoni complet i perfecte està en el consentiment dels dos, llevat que un dubti que l'ànima sigui estimada pel Verb, i abans i més.

Dels «Discursos sobre el Cantànic dels Cantànics» de Sant Bertran, abat