Quin és aquell que, per insensat que sigui, havent de demanar un favor a una persona important, no pensa primer en com demanar-lo, per no molestar-la ni causar-li fastidi? No hauria de saber allò que demana i conèixer la necessitat que n'ha, especialment si demana una cosa important, com són aquelles que el nostre bon Jesús ens ensenya a demanar? Aquí hi ha una cosa que em sembla deure fer notar. No podies, Senyor meu, incloure-ho tot en una sola paraula i dir: «Dona'ns, o Pare, tot el que ens és necessari»? Per a qui ho coneix tot així de bé, no sembla que calgui res més.
Oh Saviesa eterna! Per a tu i per al teu Pare això hauria estat suficient; de fet, així vas pregar a l'hort del Getsemani: vas manifestar la teva voluntat i el teu temor, però després et vas deixar a la seva voluntat. Però com que tu saps, Senyor meu, que nosaltres no estem sotmesos com tu a la voluntat del teu Pare, era necessari que definissis bé les peticions, perquè poguéssim veure si ens convenen allò que demanem, i ens abstinguéssim de demanar si no ens semblés convenient. Perquè nosaltres som així fets, que, si no ens és donat allò que desitgem, amb el nostre lliure albir rebutgem allò que el Senyor ens dona, encara que es tracti de les millors coses. De fet, no veiem que som rics sinó quan tenim el diners entre les mans.
El bon Jesús, doncs, ens ensenya a dir aquestes paraules, amb les quals demanem que vingui en nosaltres el seu regne: «Sigui santificat el teu nom, vingui en nosaltres el teu regne». Admireu ara la gran saviesa del nostre Mestre. Considereu –perquè és bé que ho comprenguem– què demanem amb aquest regne. El bon Jesús va fer aquestes peticions una darrere l'altra, veient que per la nostra misèria no hauríem pogut santificar, lloar, exaltar i glorificar el nom sant de l'Etern Pare, si primer no hagués estès en nosaltres el seu regne. Per tant, perquè entengueu allò que demaneu i sigueu perseverants en demanar i procureu, en la mesura que sigui possible, satisfet aquell que us pot exaudir, tingueu present el que us dic.
Sens dubte, un dels béns més grans, entre els altres, que es gaudeixen al cel, és que allà l'ànima no farà més cas dels béns de la terra, però estarà immersa en la tranquil·litat i en la glòria, s'alegrarà de la joia de tots: una pau inalterable i una satisfacció sense límits li vindrà veient que tots santifiquen i lloen el Senyor, beneeixen el seu nom i no l'ofenen més. Tots l'estimen; i la mateixa ànima no es preocuparà sinó d'estimar-lo, i no podrà cessar d'estimar-lo, perquè el coneixerà. Si ja poguéssim conèixer-lo, l'estimaríem així des d'ara, tot i que no amb la perfecció i continuïtat del cel, però segur que l'estimaríem d'una manera ben diferent de com l'estimem actualment.

Santa Teresa d'Àvila, verge