«Escolta, Déu, el meu crit, atén a la meva oració» (Sal 60, 1). Qui és qui parla? Semblaria una sola persona. Però observa bé si es tracta realment d'una sola persona. Diu, de fet: «Des de les fronteres de la terra et crido; mentre el meu cor és anguniat» (Sal 60, 2).
Per tant, no es tracta ja d'un sol individu: però, en tant que sembla un, en tant que un sol és Crist, del qual nosaltres tots som membres. Una sola persona, de fet, com podria cridar des de les fronteres de la terra? Des de les fronteres de la terra no crida sinó aquella herència, de la qual va ser dit al Fill mateix: «Demana'm, et donaré en possessió els pobles i en domini les fronteres de la terra» (Sal 2, 8).
Per tant, és aquesta possessió de Crist, aquesta herència de Crist, aquest cos de Crist, aquesta única Església de Crist, aquesta unitat, que nosaltres tots formem i som, que crida des de les fronteres de la terra.
I què crida? El que he dit més amunt: «Escolta, Déu, el meu crit, atén a la meva oració; des de les fronteres de la terra et crido». És a dir, el que he cridat a tu, ho he cridat des de les fronteres de la terra: és a dir, des de tot lloc.
Però, per què he cridat això? Perquè el meu cor és en angúnia. Mostra de trobar-se entre tots els pobles, sobre tota la terra no en gran glòria, però enmig de grans proves.
De fet, la nostra vida en aquest pelegrinatge no pot estar exempta de proves i el nostre progrés es compleix a través de la temptació. Ningú pot conèixer-se a si mateix, si no és temptat, ni pot ser coronat sense haver guanyat, ni pot guanyar sense combatre; però el combat suposa un enemic, una prova.
Per tant, es troba en angúnia qui crida des de les fronteres de la terra, però no obstant això no és abandonat. Atès que el Senyor va voler prefigurar-nos, que som el seu cos místic, en les vicissituds del seu cos real, en el qual ell va morir, va ressuscitar i va pujar al cel. D'aquesta manera també els membres poden esperar d'arribar allà on el Cap els ha precedit.
Per tant, ell ens ha com transfigurat en si mateix, quan va voler ser temptat per Satanàs. Llegíem ara en l'evangeli que el Senyor Jesús era temptat pel diable al desert. Precísament Crist va ser temptat pel diable, però en Crist eres temptat també tu. Perquè Crist va prendre de tu la seva carn, però de si mateix la teva salvació, de tu la mort, de si mateix la teva vida, de tu l'humiliació, de si mateix la teva glòria, per tant va prendre de tu la seva temptació, de si mateix la teva victòria.
Si hem estat temptats en ell, serà precisament en ell que vèncerem el diable. Tu fixes la teva atenció en el fet que Crist va ser temptat; per què no consideres que ell ha vèncer també? Vas ser tu a ser temptat en ell, però reconeix també que en ell tu ets vencedor. Ell hauria pogut tenir lluny de si mateix el diable; però, si no s'hagués deixat temptar, no t'hauria ensenyat a vèncer, quan ets temptat.

Del «Comentari sobre els salms» de sant Agustí, bisbe