On troben seguretat i repòs els dèbils, sinó en les ferides del Salvador? Jo hi habito tant més segur, quant més ell és poderós en salvar-me. El món tremola, el cos pressiona, el diable em tendeix emboscades, però jo no caig perquè estic fonamentat sobre una roca sòlida. He comès un greu pecat; la consciència es turbarà, però no en serà sacsejada perquè em recordaré de les ferides del Senyor. De fet, «ha estat traspassat per les nostres iniquitats» (Is 53, 5). Què hi ha de tan mortal que no pugui ser desfet per la mort de Crist? Si, doncs, em vindrà a la memòria un remei tan poderós i eficaç, no puc més ser turbat per cap malaltia, per molt maligna que sigui.
I per això és evident que s'ha equivocat aquell que va dir: «Massa gran és la meva culpa per obtenir perdó» (Gn 4, 13). El fet és que no era membre de Crist, ni li importava res dels mèrits de Crist. Així no se'ls atribuïa com a propis i no deia seu allò que realment era seu com hauria de fer, sent el membre tot cosa del cap.
Jo, en canvi, el que em falta, m'ho apropio amb confiança del cor del Senyor, perquè és ple de misericòrdia, i no falten els camins pels quals emana les gràcies.
Hi han travessat les seves mans i els seus peus, i han esquinçat el pit amb la llança; i a través d'aquestes ferides jo puc «beure mel de la roca i oli de les pedres de la roca» (Dt 32, 13), és a dir, gaudir i experimentar quant és bo el Senyor (cf. Sal 33, 9).
Ell nutriva pensaments de pau i jo no ho sabia. De fet, qui va conèixer el pensament del Senyor? O qui va ser el seu conseller? (cf. Rm 11, 34). Ara el clau que ha penetrat, s'ha convertit per a mi en una clau que obre, perquè pugui gaudir de la dolçor del Senyor. Què veig a través de la ferida? El clau té una veu, la ferida crida que Déu és realment present en Crist i reconcilia a si el món. L'espasa ha travessat la seva ànima i el seu cor s'ha fet proper (cf. Sal 114, 18; 54, 22), de manera que sap ara ser compassiu davant les meves debilitats.
A través de les ferides del cos es manifesta l'arcana caritat del seu cor, es fa palesa la gran misteri de l'amor, es mostren les entranyes de misericòrdia del nostre Déu, per la qual cosa ens visitarà un sol que sorgeix de dalt (cf. Lc 1, 78).
I per què les entranyes no haurien de revelar-se a través de les ferides? De fet, de quina altra manera, sinó a través de les teves ferides, hauria brillat més clarament que tu, o Senyor, ets suau i dolç i d'infinita misericòrdia? Cap, de fet, demostra més amor que quan dona la seva vida per qui és condemnat a mort.
El meu mèrit, doncs, és la misericòrdia de Déu. No sóc certament pobre de mèrits mentre ell sigui ric de misericòrdia. I si les misericòrdies del Senyor són moltes, jo també abondaré en mèrits.
Ma que dir si la consciència em remord per els molts pecats? «On ha abundat el pecat, ha sobreabundat la gràcia» (Rm 5, 20). I si la misericòrdia de Déu és eterna, jo també cantaré per l'eternitat les misericòrdies del Senyor (cf. Sal 88, 2). I què en és de la meva justícia? O Senyor, em recordaré només de la teva justícia (cf. Sal 10, 16). De fet, ella també és meva, perquè tu t'has fet per a mi justícia davant Déu.

Dels «Discursos sobre el Càntic dels Càntics» de sant Bernat, abat