Des de que em va ser posat sobre les espatlles aquest pes, del qual hauré de donar un no fàcil compte a Déu, sempre estic atormentat per la preocupació pel meu honor. El més temible en l'exercici d'aquest càrrec és el perill de preferir l'honor propi a la salvació dels altres. Per tant, si d'una banda em fa por allò que jo sóc per a vosaltres, de l'altra em consola el fet de ser amb vosaltres. Per a vosaltres, en efecte, sóc bisbe; amb vosaltres, sóc cristià. Aquell és el nom d'un mandat que he rebut; aquest és el nom de la gràcia. Aquell és de perill; aquest, de salvació.
Veritablement, ens sentim com en un mar immens i com sacsejats pels temporals, precisament a causa de la càrrega pastoral que ens ha estat confiada. Però ens recordem, a preu de quin sang hem estat redimits i, consolats per aquest pensament, entrem com en un port segur. Mentre ens afanyem en la feina apostòlica, ens consola la certesa del benefici comú que n'és el resultat. Més em consola el pensament d'haver estat redimit amb vosaltres que no pas el fet d'haver estat posat al capdavant de vosaltres. Seguint, doncs, el comandament del Senyor, procuraré de ser encara més plenament al vostre servei, per no ser ingràt a aquella redempció que m'ha fet vostre germà. He d'estimar, en efecte, el Redemptor, i sé allò que va dir a Pere: «Pere, m'estimes? Pastura les meves ovelles» (Jn 21, 17). Això ho va dir una primera, una segona i una tercera vegada. Primer es demanava l'amor i després s'imposava la càrrega, perquè allà on és més gran l'amor, és més petit el pes de la fatiga.
«Què donaré al Senyor per tot allò que m'ha donat?» (Sal 115, 12). Si dic que ofereixo al Senyor el ministeri de pasturar les seves ovelles, dic la veritat. Ho faig, en efecte, «no jo, sinó la gràcia de Déu que és amb mi» (1 Cor 15, 10). I llavors, com puc creure de ser un que dona el contraprest, si en tot sóc precedit per ell? Si estimem desinteressadament i pasturem el ramat gratuïtament, com podem exigir la recompensa? No semblen incompatibles les dues coses: l'amor desinteressat i el servei gratuït amb el sou?
I, tanmateix, es concilien. En efecte, no es podria exigir la recompensa a qui és estimat desinteressadament, si qui és estimat no constituís ell mateix la recompensa de l'amor. Si, en canvi del don d'haver-nos redimits, li retornem el servei de pasturar les seves ovelles, quin contraprest podríem encara oferir-li pel fet d'haver-nos constituïts pastors? Efectivament, pastors dolents, que Déu no ho vulgui, ho som per la nostra culpa, mentre que pastors bons, que Déu ho vulgui, no podem ser-ho sinó per la seva gràcia.
Per tant, germans meus: «Us exhortem a no rebre en va la gràcia de Déu» (2 Cor 6, 1). Feu fructífer el nostre ministeri. «Vosaltres sou el camp de Déu» (1 Cor 3, 9). De l'exterior rebéu qui planta i qui rega; de l'interior, en canvi, qui fa créixer. Ajudeu-nos amb la vostra oració i la vostra obediència, perquè trobem la nostra alegria no tant en ser els vostres caps, com en ser-vos servents útils.
Dels «Discursos» de sant Agustí, bisbe
Veritablement, ens sentim com en un mar immens i com sacsejats pels temporals, precisament a causa de la càrrega pastoral que ens ha estat confiada. Però ens recordem, a preu de quin sang hem estat redimits i, consolats per aquest pensament, entrem com en un port segur. Mentre ens afanyem en la feina apostòlica, ens consola la certesa del benefici comú que n'és el resultat. Més em consola el pensament d'haver estat redimit amb vosaltres que no pas el fet d'haver estat posat al capdavant de vosaltres. Seguint, doncs, el comandament del Senyor, procuraré de ser encara més plenament al vostre servei, per no ser ingràt a aquella redempció que m'ha fet vostre germà. He d'estimar, en efecte, el Redemptor, i sé allò que va dir a Pere: «Pere, m'estimes? Pastura les meves ovelles» (Jn 21, 17). Això ho va dir una primera, una segona i una tercera vegada. Primer es demanava l'amor i després s'imposava la càrrega, perquè allà on és més gran l'amor, és més petit el pes de la fatiga.
«Què donaré al Senyor per tot allò que m'ha donat?» (Sal 115, 12). Si dic que ofereixo al Senyor el ministeri de pasturar les seves ovelles, dic la veritat. Ho faig, en efecte, «no jo, sinó la gràcia de Déu que és amb mi» (1 Cor 15, 10). I llavors, com puc creure de ser un que dona el contraprest, si en tot sóc precedit per ell? Si estimem desinteressadament i pasturem el ramat gratuïtament, com podem exigir la recompensa? No semblen incompatibles les dues coses: l'amor desinteressat i el servei gratuït amb el sou?
I, tanmateix, es concilien. En efecte, no es podria exigir la recompensa a qui és estimat desinteressadament, si qui és estimat no constituís ell mateix la recompensa de l'amor. Si, en canvi del don d'haver-nos redimits, li retornem el servei de pasturar les seves ovelles, quin contraprest podríem encara oferir-li pel fet d'haver-nos constituïts pastors? Efectivament, pastors dolents, que Déu no ho vulgui, ho som per la nostra culpa, mentre que pastors bons, que Déu ho vulgui, no podem ser-ho sinó per la seva gràcia.
Per tant, germans meus: «Us exhortem a no rebre en va la gràcia de Déu» (2 Cor 6, 1). Feu fructífer el nostre ministeri. «Vosaltres sou el camp de Déu» (1 Cor 3, 9). De l'exterior rebéu qui planta i qui rega; de l'interior, en canvi, qui fa créixer. Ajudeu-nos amb la vostra oració i la vostra obediència, perquè trobem la nostra alegria no tant en ser els vostres caps, com en ser-vos servents útils.
Dels «Discursos» de sant Agustí, bisbe