Allà on és el cor de l'home, allà és també el seu tresor. En efecte, el Senyor no sol negar el bon don a qui el prega.
Per tant, ja que el Senyor és bo i ho és sobretot per a aquells que l'esperen pacientment, adherim-nos a ell, estiguem amb ell amb tota la nostra ànima, amb tot el cor, amb totes les nostres forces, per romandre en la seva llum, veure la seva glòria i gaudir de la gràcia de la felicitat suprema. Elevem, doncs, l'ànima a aquest Bé, romanguem en ell, adherim-nos-hi; a aquest Bé, que és per sobre de tot el nostre pensament i de tota consideració i que atorga pau i tranquil·litat sense fi, una pau que supera tota la nostra comprensió i sentiment.
Aquest és el Bé que ho envaeix tot, i tots hi vivim i n'hi depenem, mentre ell no té res per sobre de si, sinó que és diví. Cap, en efecte, és bo sinó Déu sol: per això tot allò que és bo és diví i tot allò que és diví és bo, per la qual cosa diu: «Tu obres la mà, se sacien de béns» (Sal 103, 28); raonablement, en efecte, per la bondat de Déu ens són donades totes les coses bones perquè a elles no hi és barrejat cap mal.
Aquests béns la Escritura els promet als fidels dient: «Menjareu els fruits de la terra» (Is 1, 19).
Som morts amb Crist; portem sempre i en tot lloc en el nostre cos la mort de Crist perquè també la vida de Crist es manifesti en nosaltres. Per tant, ja no vivim més la nostra vida, sinó la vida de Crist, vida de castetat, de senzilla i de totes les virtuts. Som ressuscitats amb Crist, vivim, doncs, en ell, ascendim en ell perquè la serp no pugui trobar a la terra el nostre taló per morder-lo.
Fugim d'aquí. Fins i tot si ets retingut pel cos, pots fugir amb l'ànima, pots estar aquí i romandre a prop del Senyor si la teva ànima s'hi adhereix, si camines darrere seu amb els teus pensaments, si segueixes els seus camins en la fe, no en la visió, si et refugies en ell; perquè és refugi i fortalesa aquell al qual David diu: En tu m'he refugiat i no m'he enganyat (cf. Sal 76, 3 Vulgata).
Per tant, ja que Déu és refugi, i Déu és al cel i per sobre dels cels, llavors hem de fugir d'aquí cap allà on regna la pau, la repòs de les fadigues, on celebrarem el gran dissabte, com va dir Moisès: «Allò que la terra produirà durant el seu repòs servirà de nutriment a tu» (Lv 25, 6). En efecte, reposar en Déu i veure les seves delícies és com seure a taula i estar ple de felicitat i de tranquil·litat.
Fugim, doncs, com cérvols a les fonts d'aigua, perquè també la nostra ànima tingui set d'aquell de què estava assetat David. Quina és aquella font? Escolta aquell que diu: «En tu és la font de la vida» (Sal 35, 10): diu la meva ànima a aquesta font: Quan vindré i veuré la teva cara? (cf. Sal 41, 3). La font, en efecte, és Déu.

Del tractat «Sobre la fugida del món» de sant Ambròs, bisbe