Agostino, vescovo
«A vos s'ha concedit la gràcia no només de creure en Crist, sinó també de patir per ell» (Flp 1, 29).
El diaca Vicenç havia rebut aquests dos favors i els guardava. Si no els hagués rebut, què hauria tingut? Tenia coratge per parlar, tenia força per patir.
Ningú no presumisca de si mateix quan parla. Ningú no confiï en les seves forces quan suporta una temptació, perquè, per parlar bé, la saviesa ve de Déu i, per suportar els mals, d'ell ve la fortalesa,
Recordeu el Senyor Crist quan en l'Evangeli amonesta els seus discípols. Recordeu el rei dels màrtirs que proveeix les seves files d'armes espirituals, fa entreveure la guerra, porta ajuda, promet el premi. Ell que havia dit als seus discípols: «Tendreu tribulació en el món» (Jn 16, 33), immediatament després, per consolar-los, perquè s'havien espantat, va afegir: «Tingueu confiança; jo he vençut el món!» (Jn 16, 33).
Per què, doncs, ens meravellam, o estimats, si Vicenç ha triomfat en aquell que ha vençut el món? Va dir Jesús: «Tendreu tribulació en el món». Esteu segurs, però, que si calpeja, no trenca; si assalta, no aconsegueix ser vencedor. El món porta endavant una batalla doble contra els soldats de Crist: lloca per enganyar, espanta per trencar.
No ens retengui el nostre plaer, no ens espanti la crueltat dels altres, i així triomfarem sobre el món.
Crist es fa trobar amb nosaltres a les dues entrades, tant del plaer com de la crueltat, i així el cristià no és vençut. Si en aquest martiri es considera la força humana en la patiment, el fet roman increïble. Però si es reconeix la potència divina, no desperta més meravella.
Quanta era la refinament amb què s'infieria sobre el cos del màrtir, tanta era la tranquil·litat que transpirava de la seva veu. Quanta era l'asperesa amb què s'incruelava sobre les seves membra, tanta era la seguretat que s'expressava en les seves paraules. S'hauria pensat que, mentre Vicenç patia la seva passió, un experimentava la tortura i un altre diferent parlava.
I passava realment així, germans. Passava precisament així: un altre parlava. De fet, Crist en l'Evangeli ha promès també això als seus testimonis, preparant-los per a la batalla. Aquesta ha estat la seva recomanació: «No us preocupeu de com o de què haureu de dir, perquè us serà suggerit en aquell moment el que haureu de dir: no sou vosaltres els que parleu, sinó que és l'Esperit del vostre Pare qui parla en vosaltres» (Mt 10, 19-20).
El cos, doncs, era torturat i l'Esperit parlava, i a les paraules de l'Esperit no només la impietat era refutada, sinó també la feblesa era fortificada.
Dels «Discursos» de sant Agustí, bisbe
El diaca Vicenç havia rebut aquests dos favors i els guardava. Si no els hagués rebut, què hauria tingut? Tenia coratge per parlar, tenia força per patir.
Ningú no presumisca de si mateix quan parla. Ningú no confiï en les seves forces quan suporta una temptació, perquè, per parlar bé, la saviesa ve de Déu i, per suportar els mals, d'ell ve la fortalesa,
Recordeu el Senyor Crist quan en l'Evangeli amonesta els seus discípols. Recordeu el rei dels màrtirs que proveeix les seves files d'armes espirituals, fa entreveure la guerra, porta ajuda, promet el premi. Ell que havia dit als seus discípols: «Tendreu tribulació en el món» (Jn 16, 33), immediatament després, per consolar-los, perquè s'havien espantat, va afegir: «Tingueu confiança; jo he vençut el món!» (Jn 16, 33).
Per què, doncs, ens meravellam, o estimats, si Vicenç ha triomfat en aquell que ha vençut el món? Va dir Jesús: «Tendreu tribulació en el món». Esteu segurs, però, que si calpeja, no trenca; si assalta, no aconsegueix ser vencedor. El món porta endavant una batalla doble contra els soldats de Crist: lloca per enganyar, espanta per trencar.
No ens retengui el nostre plaer, no ens espanti la crueltat dels altres, i així triomfarem sobre el món.
Crist es fa trobar amb nosaltres a les dues entrades, tant del plaer com de la crueltat, i així el cristià no és vençut. Si en aquest martiri es considera la força humana en la patiment, el fet roman increïble. Però si es reconeix la potència divina, no desperta més meravella.
Quanta era la refinament amb què s'infieria sobre el cos del màrtir, tanta era la tranquil·litat que transpirava de la seva veu. Quanta era l'asperesa amb què s'incruelava sobre les seves membra, tanta era la seguretat que s'expressava en les seves paraules. S'hauria pensat que, mentre Vicenç patia la seva passió, un experimentava la tortura i un altre diferent parlava.
I passava realment així, germans. Passava precisament així: un altre parlava. De fet, Crist en l'Evangeli ha promès també això als seus testimonis, preparant-los per a la batalla. Aquesta ha estat la seva recomanació: «No us preocupeu de com o de què haureu de dir, perquè us serà suggerit en aquell moment el que haureu de dir: no sou vosaltres els que parleu, sinó que és l'Esperit del vostre Pare qui parla en vosaltres» (Mt 10, 19-20).
El cos, doncs, era torturat i l'Esperit parlava, i a les paraules de l'Esperit no només la impietat era refutada, sinó també la feblesa era fortificada.
Dels «Discursos» de sant Agustí, bisbe
