Crist és el camí i la porta. Crist és l'escala i el vehicle. És el propiciatori col·locat sobre l'arca de Déu (cf. Ex 26, 34). És «el misteri amagat des de segles» (Ef 3, 9). Qui es dirigeix a aquest propiciatori amb dedicació absoluta, i fixa la mirada al Senyor crucificat mitjançant la fe, l'esperança, la caritat, la devoció, l'admiració, l'exultació, l'estima, la lloa i l'alegria del cor, fa amb ell la Pasqua, és a dir, el pas; travessa amb el bastó de la creu el Mar Roig, sortint de l'Egipte per endinsar-se al desert. Aquí prova el manà amagat, descansa amb Crist a la tomba com mort exteriorment, però sent, no obstant això, en la mesura que ho permet la condició de viatgers, allò que a la creu va ser dit al bon lladre, tan proper a Crist amb l'amor: «Avui estaràs amb mi al paradís!» (Lc 23, 43).
Però perquè aquest pas sigui perfecte, és necessari que, suspesa l'activitat intel·lectual, tot afecte del cor sigui integralment transformat i traslladat a Déu.
És aquest un fet místic i extraordinari que ningú no coneix si no qui el rep. El rep només qui el desitja, no el desitja si no aquell que és inflamado pel foc de l'Esperit Sant, que Crist ha portat a terra. Per això l'Apostol afirma que aquesta saviesa mística és revelada per l'Esperit Sant.
Si a més vols saber com tot això es produeixi, interroga la gràcia, no la ciència, el desig no l'intel·lecte, el sospir de la pregària no la gana de llegir, l'espòs no el mestre, Déu no l'home, la calitjor no la claredat, no la llum sinó el foc que inflama tot l'ésser i l'aboca a Déu amb la seva dolçíssima unció i amb els afectes més ardents.
Ara aquest foc és Déu i aquest forn es troba a la santa Jerusalem; i és Crist qui els encén amb la calor de la seva ardentíssima passió. Només el pot percebre qui diu: La meva ànima ha preferit estar suspesa a la creu i els meus ossos han prescogut la mort! (cf. Jb 7, 15).
Qui estima aquesta mort, pot veure Déu, perquè roman cert que: «Cap home em pot veure i quedar-se viu» (Ex 33, 20). Morim, doncs, i entrem en aquesta calitjor; fem callar les sol·licituds, les concupiscències i les fantasies. Passem amb Crist crucificat, «d'aquest món al Pare», perquè, després d'haver-lo vist, podem dir amb Felip: «Això ens n'hi ha prou» (Jn 14, 8); escoltem amb Pau: «Et n'hi ha prou amb la meva gràcia» (2 Co 12, 9); alegrem-nos amb David, dient: «S'esgoten la meva carn i el meu cor; però la roca del meu cor és Déu, és Déu la meva sort per sempre» (Sal 72, 26). «Bening el Senyor, Déu d'Israel, des de sempre, per sempre. Tot el poble digui: Amén» (Sal 105, 48).

De l'opúscul «Itinerari de la ment a Déu» de sant Bonaventura, bisbe