Déu no permet que siguem temptats més enllà de les nostres forces

Conèixer-te, o meu coneixedor, et conèixeré com jo també sóc conegut (cf. 1 Cor 13, 12). Força de la meva ànima, entra-hi i uneix-la a tu, per tenir-la i posseir-la «sense taca ni arruga» (Ef 5, 27). Aquesta és la meva esperança, per això oso parlar i en aquesta esperança em rejus, perquè em rejus d'una cosa sagrada i santa. Tot el restant d'aquesta vida requereix menys de ser lamentat, quant més es lamenta, i tant més mereix de ser lamentat, quant menys es lamenta. «Però tu vols la sinceritat del cor» (Sal 50, 8), perquè qui la realitza, ve a la llum (cf. Jn 3, 21). Vull, doncs, realitzar-la al meu davant en la meva confessió i en el meu escrit davant de molts testimonis.

Davant de tu, o Senyor, és descobert l'abisme de la consciència humana: potser hi ha alguna cosa en mi que et pot estar amagada, encara que m'esforcessi a no confessar-te-la? Si em comportés així, jo t'amagaria a mi, en lloc de amagar-me a tu. Però ara el meu gemec manifesta que em desagrada a mi mateix, i que tu resplendeixes i agrades i mereixes d'ésser estimat i desitjat, al punt que em poso vermell de mi i em rebutjo a mi per triar-te, i no desitjo agradar ni a tu ni a mi, sinó en tu.

Per tant, o Senyor, tu em coneixes veritablement com sóc. Ja he expressat el motiu pel qual em manifesto a tu. No faig això amb paraules i veus de la carn, sinó amb paraules de l'ànima i crits de la ment, que el teu oïda coneix bé. Quan sóc dolent, l'acte de confessar-me a tu no és altra cosa que un disgust a mi; quan en canvi sóc bo, l'acte de confessar-me a tu no és altra cosa que no atribuir-me a mi aquesta bondat, perquè, «Senyor, tu beneeixes el just» (Sal 5, 13), però primer el justifiques quan és impí (cf. Rm 4, 5). Per això, o meu Déu, la meva confessió davant de tu es fa en forma tàcita i no tàcita: es fa en el silenci, però és fort el crit de l'afecte.

Tu sol, Senyor, em jutges; de fet «qui coneix els secrets de l'home, sinó l'esperit de l'home que és en ell?» (1 Cor 2, 11). No obstant això, hi ha alguna cosa en l'home que no és coneguda ni per l'esperit que és en ell. Tu, però, Senyor, ho coneixes tot d'ell, perquè l'has creat. Jo, en canvi, tot i que em menyspreo davant de tu i em tinc per terra i cendra, sé de tu alguna cosa que no sé de mi.

«Ara veiem com en un mirall, en manera confusa; però llavors veurem cara a cara» (1 Cor 13, 12), i per això, fins que sigui pelegrí lluny de tu, sóc més proper a mi mateix que a tu, i no obstant això sé que tu ets inviolable de manera absoluta. Però jo no sé a quines temptacions puc resistir i a quines no. Tinc esperança, perquè tu ets fidel i no permetes que siguem temptats més enllà de les nostres forces, però amb la temptació tu ens donaràs també la sortida i la força per suportar-la (cf. 1 Cor 10, 13).

Confessaré, doncs, allò que sé i allò que no sé de mi; perquè fins i tot allò que sé de mi, ho conec per la teva il·luminació; i allò que no sé de mi, ho ignoraré fins que la meva foscor no esdevingui com el migdia a la llum del teu rostre (cf. Is 58, 10).

Sant Agustí